miércoles, 29 de diciembre de 2010

"Mea culpa" Article a Dones en Xarxa

Avui dia 29 de desembre publico aquest article al portal feminista Dones en xarxa:

Mea culpa

"Mea culpa". Això és el que vaig exclamar en acabar de llegir un treball de recerca del 2006, escrit per Enriqueta Díaz Perera, sobre Rols i estereotips de gènere entre l’alumnat de batxillerat de la província de Barcelona.

La lectura d’una de les conclusions em va deixar estabornida, primer pel fet de no haver-hi caigut mai; i segon, i en conseqüència, perquè no ho he tingut mai en compte a l’hora d’educar.

Sabem sobradament que les criatures aprenen, entre d’altres qüestions, per imitació d’uns models. De manera que les persones feministes hem anat amb compte a educar la canalla evitant pautes estereotipades de feminitat o masculinitat. Ens hem esforçat a demostrar que no esperem coses diferents segons es tracti de nenes o de nens. Així, hem procurat que veiessin les dones com éssers independents, amb capacitat per prendre decisions i per desenvolupar una activitat professional remunerada.

Hem procurat també exigir als homes –almenys als que comparteixen la vida amb nosaltres, i no sempre amb un èxit absolut!- que s’involucressin en les tasques de la casa, s’ocupessin de les criatures i respectessin la nostra feina tant com la d’ells. Ens hem aplicat a no condicionar la vida de les nostres nenes només amb nines ni la dels nostres nens només amb camions.

I el treball de l’Enriqueta Díaz m’ha vingut a demostrar que no n’hi ha prou amb tot això. M’ha fet evident que el nostre comportament emocional també transmet una determinada manera d’estar al món i que pot perpetuar, doncs, models patriarcals.

En un dels apartats del treball demana a l’alumnat que, a partir de 30 preguntes, revisi una sèrie de situacions familiars que denoten qui fa què, el pare o la mare.

En primer lloc, l’anàlisi de les respostes de l’enquesta posa de manifest queles mares són les que s’ocupen en percentatges molt alts de les activitats de cura (saben el número que calcen les seves filles i fills, la talla de la roba, els medicaments que han de prendre quan es troben malament, són les que surten de la feina per acompanyar les criatures al metge...), cosa que no ens sorprèn.

En segon lloc, es desprèn que són també les mares les que proporcionen el confort emocional. O sigui, que els nois i les noies aprenen amb les mares i de les mares a reconèixer i viure les emocions perquè elles són les que les expressen i les comparteixen amb la família. També són les mares les que abracen i fan petons més sovint, les que consolen quan la canalla està trista o escolten quan té un problema o animen quan hi ha una dificultat.

En definitiva, les mares són el pal de paller emocional. Els pares se situen, des del punt de vista emocional, en un segon terme. Ells no són tan comunicatius i, en opinió de l’alumnat, és més difícil establir-hi vincles emocionals i, de retruc, complicitat.

No cal ser gaire sagaç per adonar-se que aquest comportament emocional que, sense adornar-nos-en, transmetem té greus conseqüències en l’educació de les criatures. Nens i nenes reben un paradigma de comportament emocional en el qual els homes es releguen al paper de comparses. La qual cosa implica que els nois procuraran imitar el model del pare, que se suposa que és el de la masculinitat; per tant, aprendran a reprimir les seves emocions.

De manera que, malgrat que regalem una cuineta al nostre fill de dos anys, els comportaments emocionals de la família hauran aconseguit fer d’ell un mascle "de debò". I jo no me n’havia adonat fins ara. Mea culpa.

Per llegir l'article a la pàgina web original, cliqueu aquí.

Escriptora.

martes, 28 de diciembre de 2010

Tertulia sobre literatura infantil en Página 2, La 2

El programa Página 2 de La 2 (RTVE) emite hoy un monográfico sobre literatura infantil. El programa contará con mi participación en una tertulia con los escritores Care Santos y Jordi Sierra y Fabra.
Página 2 se emite hoy a las 21 horas, y también mañana a las 15h. Encontraréis más información en la web del programa.


lunes, 27 de diciembre de 2010

Entrevista a l'espai "Així fa de mare", del suplement Criatures (diari Ara)

L'edició del diari Ara dels dies de Nadal i Sant Esteve, portava en el seu suplement criatures una entrevista que en Francesc Orteu em va fer sobre la meva experiència com a mare i àvia. La podeu llegir aquí.

viernes, 24 de diciembre de 2010

Entrevista a Criatures

Demà, dia de Nadal, el suplement Criatures, del diari Ara, publicarà una entrevista que en Francesc Orteu em va fer sobre relacions intergeneracionals: pares-fills, avis-néts...

Aprofito per desitjar un Bon Nadal a totes les lectores i lectors d'aquest bloc!


jueves, 23 de diciembre de 2010

"És la publicitat, idiota!" Article a La Independent

El passat 15 de desembre vaig publicar aquest article a l'Agència de notícies amb visió de gènere La Independent:

Sovint et trobes amb persones que t'expliquen, amb to bel·ligerant —bel·ligerant perquè saben que tu ets a les antípodes del seu argumentari—, que des de la més tendra infantesa els seus nens eren molt nens i només volien jugar amb pilotes i les seves nenes eren molt nenes i es només delien per bressolar les nines. I tu escoltes aquestes teories, que vénen a dir que la necessitat d'anar vestides de rosa d'elles se situa en un gen encara no estudiat del genoma humà. T'ho escoltes amb ganes de saltar a la jugular del o la teòrica de torn i amollar-li: "és la publicitat, idiota".
Perquè et sembla insòlit que ments tan brillants no s'hagin parat ni un minut a pensar que els rols de gènere no són innats —si ho fossin, les nenes d'avui serien com les del segle XVIII i sabrien brodar i no pas llegir— sinó que són apresos: ens els ensenyen no tan sols des que naixem sinó també quan som a la panxa de la mare. Alguns estudis de psicologia han demostrat, per exemple, que no es parla amb el mateix to a un fetus femení que a un de masculí. Exactament com encara hi ha molta gent que atribueix peücs de color rosa a una nena acabada de néixer, però de color blau si és un nen.
Els rols s'aprenen jugant, per imitació: de la mare, del pare, de companys i companyes... i de la televisió! Considerant que les nostres criatures de 4 a 12 anys passen anualment 960 hores davant de la pantalla, és a dir, el mateix nombre d'hores que a l'escola, és obvi que els continguts televisius contribueixen amb escreix a modelar els estereotips de gènere.
Feu-ne la prova: poseu-vos a la vora de la tele, ara que ve Nadal i, sense parar atenció al contingut, mireu d'endevinar, pel color i la música, a qui s’adrecen els anuncis de joguines: els de nenes són roses i amb tonades enganxoses i carrinclones; els de nens, de colors vius i músiques alegres.
La publicitat per a elles se centra bàsicament a fomentar el seu esperit maternal (ninos que ploren, sangloten, vomiten o s'orinen damunt!), a recordar-los que han vingut a aquest món a netejar (des d'escombres fins a planxes) o a estar boniques (maquillatges, bijuteria, llaços per als cabells...). Els anuncis per a nens solen relacionar-se amb la hipertròfia de l'agressivitat (joguines bèl·liques), amb l'aventura (exploradors), amb la velocitat (cotxes) o, fins i tot!, amb el coneixement.
I el que és pitjor és que, en la darrera dècada, en comptes de millorar, hem anat enrere: cada cop els anuncis tenen un contingut més marcadament sexista. Amb paraules d'Amelia Valcárcel: "La publicitat no connecta amb les dones reals perquè no les vol conèixer". De manera que s'entesta a tornar-nos als nostres llocs "de sempre".


miércoles, 22 de diciembre de 2010

Associació Catalana de Professionals de la Igualtat de Gènere

El passat 17 de desembre va tenir lloc la presentació de l'Associació Catalana de Professionals de la Igualtat de Gènere, una iniciativa tant necessària com aglutinadora:

L’Associació Catalana de Professionals de la Igualtat de Gènere neix amb la voluntat de promoure les accions necessàries per garantir aquesta qualitat, així com de vetllar perquè les persones que exerceixin la seva activitat professional en aquest àmbit ho facin en condicions de lleial competència professional i dins del marc legal vigent. En l’acte de presentació es van donar a conèixer els plantejaments fundacionals i els objectius immediats de l’Associació.

Des d'aquí vull expressar les meves sinceres felicitacions cap a aquest projecte.


martes, 21 de diciembre de 2010

"Carlota y el misterio de la varita mágica" en Periodistas en Español

El portal Periodistas en Español publicó ayer la siguiente recomendación de la última entrega de la Tribu de Camelot, Carlota y el misterio de la varita mágica:

Gemma Lienas es un referente de la literatura infantil y juvenil, y ha logrado crear un mundo, el que protagoniza la tribu de Camelot, con numerosos seguidores.

En esta colección, Carlota, ya célebre personaje de la literatura juvenil, retrocede hasta su época preadolescente. En cada libro, Carlota y sus amigos de la Tribu de Camelot se enfrentan a misterios y viven aventuras, siempre guiados por un propósito: "Trabajar siempre en equipo, defender al débil y luchar por la igualdad". Y eso se hace aprendiendo, disfrutando y jugando.

Un libro especial de La Tribu de Camelot ¡con olores, tintas térmicas y juegos sorprendentes! La Tribu vuelve a enfrentarse a un caso muy... ¡extraordinario! El gran mago Triki ha perdido su varita mágica y, sin ella, ¡es incapaz de hacer ningún truco! ¿Serán capaces Carlota y sus inseparables amigos de desentrañar este nuevo misterio lleno de... magia? Esa es la respuesta que Gemma responde con su bello y entretenido libro.

Gemma Lienas (Barcelona, 1951) es escritora y colabora habitualmente con los medios de comunicación. Ha escrito más de una cincuenta de libros, algunos dedicados a los jóvenes, como Callejón sin salida, Así es la vida, Carlota (Mención de Honor del IBBY 1990), El diario lila de Carlota (Premio Unesco para la tolerancia), El diario rojo de Carlota, Billete de ida y vuelta (Premio La Odisea 1998) o la colección de Emi y en Max; otros dedicados a niños y niñas, como la colección de misterio La Tribu de Camelot y la colección de educación emocional El hada Menta; y también libros para adultos, como Atrapada en el espejo, El final del juego (Premio Ramon Llull 2003) y Anoche soñé contigo.

Podéis leer la recomendación en la página web original.

lunes, 20 de diciembre de 2010

Fotos de la xerrada al Club de lectura juvenil de la Biblioteca de Manlleu

Aquí teniu algunes fotografies de la xerrada que va tenir lloc el passat dijous 16 de desembre al Club de lectura juvenil de la Biblioteca de Manlleu, on vaig presentar El diari groc de la Carlota:




viernes, 17 de diciembre de 2010

La Tribu de Camelot a El Periódico i El 9 Nou

La nova aventura de la Tribu de Camelot, Carlota i el misteri de la vareta màgica, s'anuncia avui dia 17 de desembre a El Periódico de Catalunya. El proper dilluns dia 20 serà a El 9 Nou.
El passat dimecres 15 de desembre, El Periódico també va recomanar aquest títol de la col·lecció La Tribu de Camelot a les propostes de literatura infantil per aquest Nadal.
Podeu veure l'anunci aquí.


jueves, 16 de diciembre de 2010

Fotos i article de la xerrada a l'escola Font d'en Fargas

Aquí teniu les fotos de la xerrada que el passat dijous 9 de desembre vaig fer a l'escola CEIP Font d'en Fargas. Elena Alquézar, des de l'AMPA de l'escola, ha escrit aquest article per a la revista de l'escola, El Til·ler:

Xerrada amb Gemma Lienas

El passat dijous 9 de desembre l’escriptora Gemma Lienas va fer una xerrada a la nostra escola. Ens va explicar el que per ella significa “escriure des d’uns ulls de dona”. L’autora va reflexionar sobre un concepte tan estès com el de “literatura femenina”. Ella no creu que escrigui sota aquest paraigües. Literatura femenina és escriure sobre temes de dones? És literatura escrita per dones? És literatura destinada a públic exclusivament femení? Per què no existeix un equivalent en la literatura escrita per homes?
Escriure és una de les activitats que més li agrada fer. També es va definir com una “lectora compulsiva”. Al llarg de la xerrada també ens va explicar anècdotes sobre la seva vida. De fet, les coses que li han anat passant a la vida han influït en la seva creació de ficció i no ficció i d’aquí aquest “escriure des d’uns ulls de dona”.
Gemma Lienas també ens va fer un tast de les seves obres. Ens va revelar com se li acudeixen les idees i quins fets i inquietuds la porten a tractar en els seus llibres les temàtiques que la caracteritzen. Per últim, m’agradaria recomanar-vos la seva novel•la per adults: Una nit, un somni. Us animo a llegir-la i després comentem la jugada!








miércoles, 15 de diciembre de 2010

Gemma Lienas a la Marató de TV3

El proper diumenge 19 de desembre se celebra la Marató de TV3, enguany dedicada a les lesions medul·lars i cerebrals adquirides. Aquest esdeveniment comptarà amb la meva participació atenent el telèfon de la línia de La Marató (905 11 50 50) entre les 18h i les 19,30h de la tarda.
Més informació a la pàgina web i al bloc de La Marató.

Escriptora.

martes, 14 de diciembre de 2010

"El diari groc de la Carlota" al Club de Lectura Juvenil de la Biblioteca de Manlleu

El proper dijous 16 de desembre, seré al Club de Lectura Juvenil de la Biblioteca Municipal de Manlleu, per comentar l'obra El diari groc de la Carlota i conversar amb els lectors. Aquesta activitat s’inclou en la campanya Serpent de llibres que té per objectiu la dinamització i la promoció de la lectura juvenil.
L'acte tindrà lloc el dijous 16 de desembre a les 19:00h, a l'espai Bisbe Morgades de la Biblioteca Municipal de Manlleu (C/ Baixa Cortada, 1, 1r).
Podeu llegir la notícia a la pàgina web de la Biblioteca, al Bloc Jove de la Biblioteca i el Bloc Serpent de llibres.
També s'ha fet ressò de l'acte a la premsa local: El 9 Nou i El Ter.

lunes, 13 de diciembre de 2010

Presentación y proyección del DVD "El diario de Carlota"

El próximo miércoles 15 de diciembre FNAC La Maquinista acogerá la presentación y proyección del DVD “El Diario de Carlota”, de José Manuel Carrasco, acto que contará con mi presencia y la de la actriz Andrea Ros.

Carlota tiene 16 años y acaba de romper con Oriol porque él así lo ha decidido. ¿No podría ser que Oriol se cansara de ella porque no ha querido hacerlo por decimoctava vez? Carlota decide escribir un diario sobre sus experiencias sexuales ya que quiere estar preparada y dejar de meter la pata, por eso necesita la ayuda de sus amigas Elisa y Mireia, y de sus padres. Mientras todo esto pasa Carlota conoce a Sergio, un fanático del cine, que se prestará a ayudarla en la escritura de su diario. Carlota, sus amigas, sus padres que se separan y un lío en la cabeza, ¿le gusta Sergio o prefiere al canalla de Oriol? Buff, ¡qué jaleo! “El Diario de Carlota” es la adaptación cinematográfica de los exitosos libros de la escritora GemmaLienas, quien ha sabido plasmar las inquietudes de los adolescentes de un modo fresco y sin tapujos.

La cita es el día Miércoles 15 de diciembre a las 19:30h en Fnac La Maquinista (Paseo de Potosí, 2, Barcelona) y la entrada es gratis.

Podéis consultar la agenda de actos de FNAC aquí.

Escritora.

viernes, 10 de diciembre de 2010

Mujeres admirables: una década de cambios

El portal EnFemenino.com ha celebrado su décimo cumpleaños presentando a 60 mujeres que se enfrentan a la vida con curiosidad, empeño y pasión.
Este es el fragmento de mi vida que ha constituído una pieza más de este gran puzzle de mujeres reunido en el reportaje de Mujeres admirables:

Gemma Lienas, escritora (59 años)

“Profesionalmente, dejé mi puesto de directiva en una editorial para dedicarme a escribir y he creado mi propia empresa. Personalmente, me he implicado más aún en la defensa de los derechos de la mujer y en la lucha por no retroceder en los derechos humanos. Además, he estado dedicando tiempo a mis 3 nietas y mis 3 nietos, ya que me parece que este es un vínculo emocional muy importante.”

Podéis leer este perfil y muchos más en la página de EnFemenino.com.

Escritora.

jueves, 9 de diciembre de 2010

Dia Internacional dels Drets Humans

El 10 de desembre de 1948, l'Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar el text de la Declaració Universal dels Drets Humans, i des de l'any 1950 es commemora el 10 de desembre de cada any el Dia Internacional dels Drets Humans. Amb motiu d'aquesta celebració, té lloc a Barcelona l'acte institucional que organitza l'Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans, juntament amb l'Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona, i la Federació Catalana d'ONG pels Drets Humans.
La celebració comptarà amb les intervencions de diverses personalitats i també la conferència "ACNUR: 60 anys de protecció dels drets dels refugiats, encerts i reptes", a càrrec de Maricela Daniel, representant de L’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) a Espanya. També es farà el lliurament del 4t. Premi de Recerca en Drets Humans.
L'acte tindrà lloc avui a les 18.30h, a la seu del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació (accés pel carrer Diputació, 355 de Barcelona).

Podeu trobar més informació a la pàgina web de la Secretaria de relacions institucionals i Participació.

José María Mena: Noticias locales

Hay noticias de primera plana, y, de entre ellas, algunas de trascendencia mundial. Hay otras que solo alcanzan las páginas de información local. Estas parecen, a primera vista, anecdóticas, puntuales, poco trascendentes y, además, generalmente inconexas. Hace falta releerlas a la luz de aquellas noticias importantes, o de la realidad superior en que se alojan, para darse cuenta de que, lejos de ser noticias menores, son parte, aunque local, de una realidad global trascendente y guardan entre sí relaciones relevantes. Buena muestra de esto pueden ser dos recientes noticias locales. Una de las noticias es que el imán de Cunit ha sido condenado penalmente por coaccionar a una persona -una mujer- por incumplir los mandamientos de la única religión verdadera, la del imán. La condena, obviamente, no era una condena brutal, sino razonable, proporcionada, propia de un país democrático.
La noticia se complementa con la información según la cual el imán se muestra indiferente ante la, para él, benévola condena penal, incólume en su entorno personal y social, desafiante al sentirse portador institucional de la verdad, de su verdad. Este sentimiento de práctica impunidad, unido a la capacidad efectiva de seguir imponiendo sus concepciones de la vida y del comportamiento ajeno, conecta nuestra noticia de Cunit con otra, de trascendencia mundial, que nos viene preocupando desde hace tiempo.
Cuando la convicción de poseer la verdad es tal que se ostenta con tenacidad y apasionamiento desmedidos, se alcanza el fanatismo. El fanatismo religioso nos hace retroceder en la historia hasta cotas medievales. Cuando el fanático dispone de poder efectivo en su entorno, familia o comunidad, el peligro que implica para la sociedad democrática, pacífica y tolerante en que se desenvuelve es un peligro real y creciente. La puntual anécdota de nuestro imán de pueblo deja de ser una pequeña anécdota local.
Otra noticia es que en un centro universitario oficial de Barcelona se acaba de instalar una capilla católica, cuando ya incluso se había retirado la que había en el palacio de justicia. Ese anacronismo es correcto legalmente, conforme al artículo 16 de la Constitución y a la Ley Orgánica de Libertad Religiosa de 1980. Pero tal noticia no deja de provocar un amargo sabor de boca de otros tiempos y de exigirnos un sereno esfuerzo de razonable crítica. Ya hay templos católicos suficientes. Los universitarios de aquel centro pueden acudir a rezar a las iglesias existentes, igual que todos los ciudadanos católicos de Barcelona. La capilla parece, por tanto, que pretenderá atender a una nueva necesidad de piedad urgente, incontenible e inaplazable de nuestros universitarios, superior a la de otros feligreses.
Esta irrupción excesiva del culto católico en la deseable neutralidad laica de nuestra Universidad oficial recuerda otros gestos eclesiales, episcopales, de irrupción imperativa en la docencia oficial de rango inferior. No hemos podido olvidar que no hace mucho un obispo expulsó a una profesora de religión -otra vez, una mujer- de un centro docente oficial como castigo por su vida personal, condenable según los mandamientos de la, también, única religión verdadera, la del obispo.
Y aquí conectan nuestras noticias locales con la gran noticia, de trascendencia mundial, que nos abrumó no hace mucho. Ese mismo prelado, con toda probabilidad, ya sabía en aquel momento lo que luego se publicó en el mundo entero: que algunos de sus clérigos y príncipes de la Iglesia eran criminalmente responsables de graves delitos de pederastia, ocultados, es decir, encubiertos, desde las mismas sedes que condenaban a la digna profesora. Con esta perspectiva, la irrupción de lo religioso en la neutralidad de la Universidad oficial se nos presenta como algo más que una noticia local. Es una muestra preocupante de retroceso en los principios de la convivencia laica, aconfesional, democrática, resbalando por una pendiente en cuyo final se vislumbran signos indeseables de otras clerecías medievales.

Artículo de José María Mena publicado el 9 de diciembre de 2010 en El País.

martes, 7 de diciembre de 2010

No compris diaris amb anuncis de prostitució!


L'Associació de Dones Periodistes de Catalunya està realitzant una campanya per aconseguir la supressió dels anuncis de contactes als diaris:
Els anuncis de sexe de pagament en els mitjans de comunicació de tot l'Estat Espanyol, tant en els impresos, com en els audiovisuals suposen una forma de promoure la prostitució controlada per proxenetes i màfies. És una altra forma de violència contra les dones.

Podeu unir-vos al grup del Facebook de la campanya clicant aquí.


viernes, 3 de diciembre de 2010

Escriure des d'uns ulls de dona

La setmana que ve faré una xerrada titulada Escriure des d'uns ulls de dona a l'escola CEIP Font d'en Fargas. La conferència està organitzada per l'AMPA i l'equip de mestres de l'escola, i la dedicaré a parlar de per què escric com escric, de la meva perspectiva com a escriptora.
L'acte és obert i tindrà lloc el proper dijous 9 de desembre a les 20.30h al CEIP Font d'en Fargas (Pg. Font d'en Fargas, 65, Barcelona).

jueves, 2 de diciembre de 2010

Presentació del llibre Menopausia ¡Naturalmente!, de Magda Durán

El proper dilluns 6 de desembre presentaré el llibre Menopausia ¡Naturalmente! (Nexus Medica, 2010), juntament amb l'autora, la doctora Magda Durán. El llibre és un manual d'informació que la doctora ha recollit a partir de la seva experiència a la consulta durant tota la seva trajectòria professional.

La presentació tindrà lloc el dia 6 de desembre a les 19h a la FNAC El Triangle de Barcelona (Plaça de Catalunya, 4).

Entrevista al Diari d'Andorra

Ahir dia 1 de desembre de 2010, el Diari d'Andorra va publicar en el seu espai "Diari obert: el lector entrevista" una entrevista feta a partir de les preguntes que em van enviar els assistents a la xerrada Violència psicològica, arma letal del 25 de novembre a Andorra la Vella. Podeu llegir l'entrevista sencera aquí.

Escriptora.

miércoles, 1 de diciembre de 2010

Jetsun Pema i l'educació en valors dels infants tibetans a l'exili

En el marc del Festival del Tibet i el Cicle per la No-Violència, organitzat per la Fundació Casa del Tibet de Barcelona, va tenir lloc la conferència "Educació: Valors Humans per la Pau i la No-Violència", a càrrec de Jetsun Pema, germana del Dalai Lama.
Com ja vaig avançar en un post anterior, Jetsun Pema ha estat durant més de 45 anys al capdavant dels Tibetan Children's Villages, organització dedicada a cuidar i educar els infants tibetans a l'exili. Molts d'ells orfes o enviats pels seus pares i mares des del Tibet, als Tibetan Children's Villages són allotjats en cases d'acollida i assisteixen a les escoles tibetanes on reben una educació que posa un fort èmfasi en la cultura tibetana i se centra especialment en la pau i la no-violència.
En la conferència d'ahir, Jetsun Pema va explicar la història d'aquest projecte que ha ajudat a 21.000 infants i joves tibetans, el sistema educatiu implementat i els reptes de l'educació a l'exili.
Una de les idees més boniques i interessants va ser la creació de "zones de pau" en totes les escoles, sorgida arrel de la Proposta d'Estrasburg de 1988 en què el Dalai Lama va demanar que el Tibet es convertís en una zona de pau totalment desmilitaritzada. Així, les escoles tibetanes van començar a habilitar zones de pau en jardins, patis o fins i tot dalt d'un turó, on van plantar flors i arbres, van posar-hi cadires i van crear una atmosfera tranquil·la i harmònica. Quan una nena o nen es baralla amb els companys o es porta malament, la mestra o el mestre l'acompanya a la zona de pau i junts reflexionen sobre aquest valor fins que l'infant s'ha tranquil·litzat. Ben aviat les zones de pau es van estendre també a les cases d'acollida, on a cada sala hi ha un "racó de pau".
Per aquesta important tasca educativa, Jetsun Pema va rebre l'any 1990 el títol de "Mare del Tibet", de l'Assemblea de Diputats del Poble Tibetà a l'Exili. L'any 1990 es va convertir en la primera dona ministra del Govern Tibetà a l'Exili, i és mentora de la primera Universitat per Exiliats Tibetans de Bangalore, Índia. A més, ha rebut nombrosos premis internacionals, com la Medalla de la UNESCO el 1999 o el Premi Mundial de la Infància i els Drets dels Nens, l'any 2006 a Suècia.

Podeu trobar més informació a la pàgina web de la Casa del Tibet o bé la dels Tibetan Children's Villages.

Jetsun Pema serà avui dia 1 de desembre a les 16h a la Universitat Autònoma de Barcelona, on farà la conferència "Els reptes de l'educació a l'exili".


Un dia als Tibetan Children's Village

Lo urgente y lo importante, de Joan Subirats

En las organizaciones es habitual quejarse de que lo urgente no deja tiempo ni espacio para lo verdaderamente importante. Los socialistas tienen ahora la urgencia de calibrar las razones del desastre y preparar en menos de seis meses las, para ellos, importantísimas elecciones municipales. Pero, deberían poder hacerlo sin perder de vista lo importante: repensarse como partido con vocación de gobierno en Cataluña y repensar qué quiere decir ser socialdemócrata en Cataluña y en Europa hoy día.
Es probable que, como ocurre a menudo, lo urgente no permita abordar lo importante tal y como sería necesario. Y las cosas urgentes son muchas. En pocos días han de despejarse las dudas que aún existen sobre las candidaturas socialistas en sitios tan significativos como Barcelona. Urgente es para el PSC saber si el correctivo que le infligieron sus votantes en el área y región metropolitana es solo un aviso o puede convertirse en algo más estructural y permanente. Si en mayo se confirma el ahora evidente trasvase de votos socialistas hacia candidaturas del PP, de Cs o de PxC, las cosas podrían torcerse y mucho en los actuales feudos del PSC y puede incluso peligrar la codiciada Diputación de Barcelona. Es asimismo urgente encontrar una nueva narrativa en la que encuadrar las candidaturas municipales socialistas. No bastará con hablar de lo ya realizado. La gente espera encontrar candidaturas renovadas, que den respuestas a sus inquietudes y recelos. Si no encuentran lo que buscan, apostarán por aquellos que al menos ofrecen seguridad y mano dura.
Y eso nos lleva a lo importante. El PSC es hoy día una formación política ambigua en el tema del autogobierno, y al mismo tiempo mantiene una perspectiva socialdemócrata tradicional tanto en sus dirigentes como en lo que respecta a las relaciones entre poderes públicos, mercado y ciudadanía. En ambos terrenos necesita reflexión y reformulación. El catalanismo como posición política ya no le sirve. Por un lado, no ha conseguido retener votos en relación a CiU, y por otra parte ha tenido sangrías importantes en su flanco menos nacionalista. CiU es hoy más precisa en su posición: o más autogobierno y autonomía fiscal, o más independentismo, y se ha ido colocando claramente en la franja conservadora y liberal, modernizando sus alternativas. Si el PSC quiere convencer a alguien en Cataluña con lo del federalismo, ha de conseguir ante todo que se lo crean en el PSOE, y no parece que por ese lado la cosa vaya bien. Por otro lado, no puede seguir con discursos estatocéntricos, desarrollistas y de mera gestión de los desmanes del mercado. Si quiere contentar a todo el mundo, manteniendo ambigüedades y pensando que qui dia passa, any empeny, el declive seguirá de manera imparable. Parece que no sea urgente, pero es sin duda importante saber cuál es el papel de un partido como el PSC en una sociedad crecientemente digital, celosa de su creciente autonomía individual y al mismo tiempo ansiosa por mantener equidad y proyectos colectivos.

Joan Subirats es director del Instituto de Gobierno y Políticas Públicas de la UAB.

Artículo de Joan Subirats publicado el 30 de noviembre de 2010 en El País.

Escritora.