viernes, 30 de abril de 2010

Comunicat Urgent de l'IDHC / Comunicado urgente del IDHC

DAVANT L’ÚS DEL PADRÓ MUNICIPAL PER A DENUNCIAR ALS IMMIGRANTS EN SITUACIÓ IRREGULAR EN ALGUNS AJUNTAMENTS

Segons informen avui diversos mitjans de comunicació, Sant Andreu de Llavaneres és el primer municipi català on ha prosperat la proposta del PP , amb el suport de CiU , d'utilitzar el padró per denunciar els immigrants en situació irregular. Es dóna un pas més en la criminalització de la immigració, regular o no, que estem patint a casa nostra en els darrers temps.

1. La iniciativa de l'ajuntament de Vic , feliçment retirada, de negar-se a empadronar estrangers en situació irregular; però substituïda per la proposta de denunciar aquells immigrants que es trobin en aquesta situació.

2. La campanya xenòfoba del Partit Popular de Badalona, que vincula delinqüència i inseguretat amb certs col•lectius amb connotacions racials i estrangeres.

3. Les declaracions de dirigents del PP i CiU en el sentit que “aquí no hi cabem tots” o que cal un “carnet per punts” per a integrar els immigrants.

4. Les declaracions de fa uns mesos del president Montilla o més recents del Sr. Puigcercós en el sentit que no es pot caure en el “bonisme” en tractar les qüestions migratòries.

Declaracions i iniciatives que s'han de posar en el context d'una reforma de la llei d'estrangeria regressiva, tot i que no prou per alguns (PP), i d'una crisi econòmica i social galopant de la què es vol fer en part responsable el col•lectiu immigrant.

Davant aquesta greu tendència, l'Institut de Drets Humans de Catalunya manifesta que:

1. Els immigrants no són els causants de la crisi econòmica , sinó que, pel contrari, en són les principals víctimes: l'atur és proporcionalment més alt en el seu cas, són víctimes de les retallades en els pressupostos destinats a integració i no tenen les xarxes de protecció familiar de què gaudim els nacionals.

2. Totes les persones tenen dret a fruir de tots els drets humans reconeguts a la Constitució, les lleis i els tractats internacionals signats per Espanya. Això no és “bonisme”, és respecte a la legalitat.

3. De la mateixa manera, totes les persones han de respectar la llei i ser sancionat si la infringeix; però sense discriminació. No hi pot haver exigències legals específiques per estrangers un cop es troben en territori espanyol (carnet per punts) ni sancions agreujades només pel fet de ser estranger.

4. Les restriccions de drets són inversament proporcionals a una veritable integració de totes i tots en una societat democràtica avançada com vol ser la nostra.

Barcelona, 30 d'abril de 2010

Congreso sobre el SAP



¿Se puede hacer un Congreso en una universidad sobre un constructo ideológico no validado científicamente? Pues la Universidad de Alcalá de Henares lo va a albergar.

El próximo mes de mayo está previsto que se celebre el II Congreso sobre Síndrome de Alienación Parental y Custodia Compartida en la localidad madrileña de Alcalá de Henares. La teoría del pretendido SAP ha sido desacredita por la comunidad científica internacional, es uno constructo ideológico muy dañino para las mujeres maltratadas y sus hijos, es una arma en manos de maltratadores y pederastas. El SAP es la base ideológica del nuevo machismo abanderado internacionalmente por un Contramovimiento dirigido por las asociaciones de padres separados por la Custodia Compartida (Father Rights Movement).

Este Congreso está organizado por la Asociación de Padres Separados SOS Papá, cuyo primer Presidente fue condenado a 4 años de cárcel por secuestrar a su hijo lactante al que retuvo más de 3 años. También intervendrán hombres separados de estas asociaciones acusados o condenados por malos tratos, como el psicólogo condenado por malos tratos Julio Bronchal, y profesionales que están aplicando esta teoría en juzgados, terapias, informes periciales etc.

¿Quien está detras del Congreso?

Muchas mujeres víctimas de violencia han perdido ya la custodia de sus hijos acusadas de este síndrome y otras viven amenazadas con perderla. La teoría del SAP, no sólo no está reconocido por la OMS, ni por ninguna Asociación de Profesionales de EEUU donde nació, sino que las principales lo rechazan y denuncian las consecuencias tan dramáticas que está teniendo su aplicación:

* “El SAP es una teoría no probada que puede amenazar la integridad del sistema de justicia penal y la seguridad de los niños abusados. Los fiscales deberían formarse a sí mismos sobre el SAP y estar preparados para argumentar contra su admisión en los juzgados.” Asociación Nacional de Fiscales de EEUU.

* ”La teoría de la existencia del Síndrome de Alienación Parental ha sido desacreditada por la comunidad científica”. Asociación Nacional de Jueces de Familia y Juventud.

* “La Ciencia nos dice que la razón más probable para que un niño rechace a un progenitor es la propia conducta de este progenitor. Etiquetas como el “SAP”, sirven para desviar la atención de estas conductas.” Dr. Paul Fink, antiguo presidente de la Asociación Americana de Psiquiatría.

Más información aquí.

Algunes imatges de la conferència a Alzira

Aquí teniu algunes imatges de la conferència que vaig fer dilluns passat a Alzira (València): "Escriure des d'uns ulls de dona".

jueves, 29 de abril de 2010

Notas de prensa del acto de ayer en Ames



En El Correo Gallego: Protagonistas del día


Demà, conferència i presentació a Vic

Demà a la tarda a les 18'30h, amb motiu de la presentació de l’Associació Mileva per a l’eradicació de la violència domèstica i familiar de Vic, faré la conferència "Dona i Mitjans de Comunicació" i presentaré Una nit, un somni.

Aquí podeu llegir el programa de l'acte.

Escriptora.

miércoles, 28 de abril de 2010

Medalla Francesc Macià

Em fa molta il•lusió dir-vos que m’han concedit una de les medalles Francesc Macià al Treball.

L’acte de lliurament serà el proper dia 4 de maig. L'endemà en penjaré fotos al bloc.

Compareixença d'ASODAME al Parlament de Catalunya

Compareixença de representants de l'Associació Odame davant la Comissió sobre els Drets de les Dones el dia 13 d'abril.


Aquí en teniu els vídeos.



martes, 27 de abril de 2010

Nova recomanació de lectura

Podeu trobar una nova recomanació de lectura a l'espai "Jo lectora" d'aquest bloc.

Escriptora.

Mañana participaré en Das Xornadas Sobre Violencia de Xénero Do Concello de Ames


Mañana a las 19'30h en la Casa de Cultura de Bertamiráns participaré en las Jornadas de Violencia de Género del Consejo de Ames.

Aquí tenéis el programa.





lunes, 26 de abril de 2010

Algunes imatges

Aquí teniu algunes imatges de la signatura del conveni entre Dones en Xarxa i l'ajuntament de Gavà.













I algunes imatges més de Sant Jordi:











Avui a les 19h: conferència a Alzira

Aquesta tarda, a les 19h., faré una conferència a Alzira (València) amb el títol "Escriure des d'uns ulls de dona", emmarcada en les jornades per a la igualtat entre homes i dones.

La conferència serà concretament a l'Auditori de la Casa de la Cultura de la població.

sábado, 24 de abril de 2010

Érase una vez

Érase una vez un reino extraño en el que cualquier cosa anunciada por la ministra de Igualdad aparecía tergiversada. De este modo los todólogos de las tertulias disponían de munición para sus debates y, como si fueran reinas de corazones, podían gritar: "¡que le corten la cabeza!".

En nuestro país ocurre algo parecido. Por ejemplo, si dicho ministerio, aliándose con la FETE-UGT y el Instituto de la Mujer, promueve una lectura crítica de los relatos populares, los medios de comunicación publican que pretende erradicarlos de los colegios, y la ciudadanía sale a defender con los dientes el derecho de las criaturas a leer la ficción de Barba Azul y a conocerla tal como fue concebida.

Antes de sufrir un ataque de histeria colectivo, conviene tomar conciencia de ciertos aspectos básicos de lo que damos en llamar cuentos infantiles y de lo que imaginamos su forma inmutable.

Primero, esas historias que consideramos infantiles no lo son. Se originaron en tiempos remotos para ser contadas por y para personas adultas al calor del fuego, al que, obviamente, también acudían niños y niñas. Y puesto que nacían en el seno de las clases menos favorecidas, en ellas los personajes humildes gozaban de mejores y más nobles cualidades que los poderosos. Por esa razón, las clases dominantes despreciaban tales relatos, que, pese a ello, acababan, por boca de las niñeras, en los oídos de la prole de los ricos.

Así, calificamos de infantiles narraciones que tenían una clara voluntad iniciática para jóvenes. Narraciones que, como Cenicienta, previenen contra el incesto o que, como Blancanieves, cuentan el suicidio de esa joven embarazada y abandonada por el príncipe.

Segundo, aunque tengamos la convicción de que la fábula ha sido siempre como la conocemos, no es así. Uno de los primeros en recopilar esas narraciones fue Perrault, un académico francés que eligió entre las versiones existentes (había dos de cada cuento: una para mujeres y otra para hombres) las que mejor encajaban con los valores dominantes de su época y de su clase social: las que presentaban un modelo de sumisión femenina. Veamos un ejemplo a partir de su famosa Caperucita, que, según Bettelheim, autor de Psicoanálisis de los cuentos de hadas, tiene su origen en una leyenda fechada en 1203 y que Perrault conocía.

En la historia primigenia, Caperucita llega a casa de su abuela, se desnuda a instancias del lobo y se mete en la cama con la bestia. Ya bajo las mantas, la niña se sorprende del cuerpo del otro: ¡qué brazos tan grandes tienes! / Son para abrazarte mejor; ¡Qué boca tan grande tienes! / Es para comerte mejor. Entonces, la chiquilla anuncia una necesidad imperiosa, por lo que él le ata una cuerda a una pierna y la deja salir. Ya fuera, se desata y huye.

En la de Perrault, Caperucita se desviste y se encama con el lobo. Luego, se sorprende de las dimensiones del compañero (¡Qué ojos...! ¡Qué orejas...! ¡Qué boca...!) y éste se la zampa.

Así, en la primera interpretación, Caperucita se iniciaba sexualmente y, luego, escapaba del control del lobo. En la de Perrault, en cambio, plegándose a la moral de orden cristiano y de dominación masculina, la muchacha practica sexo, pero es castigada por hacerlo.

En el siglo XVIII, a partir de las ideas de Rousseau y Locke, se desarrolla una literatura infantil pensada para dar pautas de comportamiento rígidas y los hermanos Grimm, como recopiladores, cumplen con esas normas. Así, Caperucita se transforma de nuevo. La niña llega a casa de la abuelita y, junto a la cama del lobo, se asombra de las dimensiones de su cuerpo. Éste la devora. Finalmente, un leñador la saca de la barriga del animal.

Ahora, nuestra protagonista ya es casta y, sin embargo, su curiosidad es sancionada; por fin, un hombre le concede el perdón y la libera.

Así que, ya ven, cada época reinterpreta esas historias tradicionales. ¿Por qué no habríamos de hacerlo nosotros a la luz de la igualdad de sexos? Detengamos, pues, a la reina de corazones: ¡que no le corten la cabeza a la ministra!

Artículo publicado en El País el 24 de abril de 2010.


viernes, 23 de abril de 2010

Feliç dia de Sant Jordi!


Una il·lustració de la Cristina Picazo








Una fotografia d'en Martin Gallego, ahir a Badalona.

jueves, 22 de abril de 2010

Reseña de las jornadas en Málaga

Reseña de las jornadas en la provincia de Málaga la semana pasada en la página de la Consejería de Educación de la Junta de Andalucía.

Los Centros del Profesorado de la provincia de Málaga junto con el Gabinete de Convivencia e Igualdad de la Delegación Provincial de la Consejería de Educación han organizado una actividad de sensibilización sobre coeducación dirigida a 1700 escolares de seis localidades malagueñas.

Consiste en una serie de encuentros del alumnado con la escritora Gemma Lienas, escritora catalana muy sensibilizada con el tema de la Igualdad entre hombres y mujeres; de hecho, la temática de sus obras gira en torno a temas relacionados con la coeducación y la educación afectiva y sexual.

Podéis seguir leyendo la notícia aquí.

Horari signatures de Sant Jordi

Dijous 22 de 18h a 19h a Badalona (plaça de la Vila, 1)

Divendres 23 a Barcelona:

11-12h El Corte Inglés Portal de l'àngel
12-13h Pròleg (Sant Pere més Alt, 46)
13-14h FNAC Triangle
16-17h espai Leqtor de llibres digitals (Pg. de Gràcia, 44)
17-18h Proa (Rambla de Catalunya, 102)
18-19h Abacus (Rambla Catalunya / Còrsega)
19-20h Bertrand (Rambla Catalunya, 37)

Escriptora.

miércoles, 21 de abril de 2010

Recomanació d'Us espero a taula al bloc Clubdecuines


En el post titulat Els blogs gastronòmics catalans recomanen llibres de cuina per Sant Jordi del bl0c Clubdecuines, el portal dels programes de cuina de TV3, ha estat recomanat el llibre Us espero a taula.


Podeu llegir-ne tot el post aquí.



Fotografies de la visita al CEIP Colònia Güell

Dilluns vaig anar a fer una xerrada sobre els llibres de l'Emi i en Max amb els nens i nenes de 5è i 6è del CEIP Colònia Güell. Aquí en teniu algunes imatges:





















martes, 20 de abril de 2010

Leer está de moda

Signatures Sant Jordi

Dijous 22 a Badalona:
18h-19h plaça de la Vila, 1

Divendres 23 a Barcelona:
11-12h El Corte Inglés Portal de l'àngel
12-13h Pròleg
13-14h FNAC Triangle
16-17h espai Leqtor de llibres digitals
17-18h Proa
18-19h Abacus Rambla Catalunya
19-20h Bertrand

Escriptora.

lunes, 19 de abril de 2010

Manifest de les Associacions de la Recuperació de la Memòria Històrica

Nosaltres, Associacions de familiars de víctimes del franquisme, i davant les actuacions de la Sala Segona del Tribunal Suprem, especialment del seu President Sr. Juan Saavedra i del Magistrat Sr. Jutge Luciano Varela, hem considerat que hem de fer pública la nostra postura i les raons per les quals els hem interposat una querella criminal.

Fa massa anys que confiem que algun dia a Espanya s'exigissin responsabilitats pels crims contra la humanitat que es van cometre durant el franquisme. Quan una llum d'esperança s'havia obert per a nosaltres, amb la causa iniciada pel jutge Garzón, hem vist truncades les nostres esperances davant les denúncies interposades per la ultradreta espanyola, les quals admeses a tràmits i acceptades judicialment han provocat que sigui encausat i dut a judici per presumpte delicte de prevaricació i amb això tancar qualsevol possibilitat a noves investigacions sobre crims que ens afecten directament.

En el procés dirigit contra el Jutge Sr. Garzón es persegueixen múltiples objectius. El primer desfer-se d'un Jutge que molesta. El segon, i principal, tancar l'accés a la tutela judicial efectiva que com víctimes tenim. Per això, i davant actuacions concretes dels Magistrats, Srs. Varela i Saavedra, hem decidit interposar una querella criminal que confiem sigui tractada amb el rigor jurídic i el respecte degut.

Estem convençuts que a Espanya existeixen bons i valents jutges i és en ells en qui confiem per algun dia esclarir els fets, establir la veritat, arribar a la justícia i obtenir reparació pel sofert.


Respecte de la querella volem aclarir que:

1º.- S'ha interposat en funció dels actes propis de les persones en contra de les quals ens dirigim. És a dir, els magistrats Sr. Luciano Varela i Sr. Juan Saavedra, qui amb les seves accions, entenem, han incorregut en delicte de prevaricació. Davant accions concretes, que les entenem com delictives, hem accionat els mecanismes propis de l'Estat de Dret que no són altres que els establerts en les lleis en vigor.


2º.- Resulta sorprenent que uns Magistrats del Tribunal Suprem apareguin com desconeixedors de la rellevància i prelació que en el nostre ordenament tenen els tractats internacionals signats per Espanya (per mor de l'article 10 de la Constitució Espanyola) i, en virtut d'ells, els crims de lesa humanitat comesos durant el franquisme ni han prescrit ni són amnistiables. No és creïble ni admissible que s'entengui que aquests magistrats han actuat per error o confusió. Ho han fet agracien i amb ignorància deliberada no només de les seves obligacions sinó de les normes que han de regir els seus respectius comportaments. Es compleix amb els requisits del tipus penal que hem imputat i no és creïble que els magistrats desconeguin la Declaració Universal dels Drets Humans, els Pactes de drets del 1966, i tractats com la Convenció contra la Tortura, la Convenció sobre Desaparició Forçada de Persones, tots ells signats per Espanya i, per tant, parteix integrant del “corpus” jurídic espanyol d'obligat compliment. Tampoc és creïble que desconeguin la figura del delicte de prevaricació, que han dut més enllà del permissible legalment. Interpretar la llei d'amnistia amb base en el dret internacional no pot ser mai un fet criminal, perquè entra en la funció del jutge i en el de la interpretació, i no el de la prevaricació. Solament amb raons que no entenem ni compartim, totes elles de caràcter –espureases pot entendre que la forma d'actuar del jutge Sr. Garzon és jurídicament insostenible i irracional.

4º.- La Jurisdicció espanyola no només és competent per a investigar i enjudiciar aquests fets sinó que, a més, és la jurisdicció preferent i l'obligada a realitzar-lo. La desaparició forçada, a més, és un delicte d'execució permanent, que segueix cometent-se mentre es mantingui la desaparició. Resulten, per això, particularment paradoxal que la jurisdicció espanyola hagi estat capaç de perseguir a crims contra la humanitat per desaparicions forçades i tortures sistemàtiques comeses a altres països, i no les comeses a Espanya.

5º.- No estem defensant a un jutge en detriment d'uns altres sinó, simplement, actuant en defensa dels nostres interessos com a víctimes i, a més, en defensa dels interessos generals del nostre poble perquè, d'una vegada per sempre, transitem cap a una autèntica democràcia en la qual la veritat i la justícia estigui per sobre dels interessos polítics dels vencedors i responsables de crims tan greus com les comeses durant el franquisme. L'estat de dret té un deute pendent amb les víctimes de la guerra civil espanyola i de la dictadura, que s'ha d'esmenar a través del dret de les víctimes a recursos efectius com són l'exercici del dret a la veritat, a la justícia i a la reparació, tots ells pilars de qualsevol Estat de dret.

6º.- La nostra querella no és un atac a la independència judicial sinó un aporti per a, precisament, consolidar-la i defensar-la sempre des de la perspectiva que, en una autèntica democràcia, tots som qüestionables i subjectes a exigències de responsabilitat pels nostres actes. Ser membre del Tribunal Suprem o, fins i tot, simple Jutge o Magistrat no és una porta oberta a la impunitat i, molt menys, quan s'està actuant de forma tal que s'incorre en conductes delictives.


7º.- Les postures corporativistes d'algunes associacions de Jutges i Fiscals podríem entendre-les, però no compartir-les ni acceptar-les. Perquè les mateixes se sustenten en un desig de pretendre mantenir la estatus quo existent fins a aquests moments. No es pot pretendre emparar els comportaments dels querellats, Srs. Varela i Saavedra, sense, al mateix temps, generar una ombra de desprestigi sobretot un col·lectiu en el qual hi ha grans persones, professionals i, sobretot, compromesos amb els valors de la Justícia i la democràcia. Ens sembla, a més, incompatible invocar la independència judicial i defensar alhora a aquells magistrats que, precisament, la posen en greu perill. El qüestionament del procés que va obrir el jutge Sr. Garzón podia fer-se, com es va fer, des de l'òrbita jurídica a través dels àmbits processals oportuns. No obstant això, l'atac directe a l'instructor atribuint-li la comissió d'un delicte inexistent, representa una utilització espúria de la via penal que resulta inadmissible i clarament prevaricadora. Més enllà de la sort de Garzón, en aquest debat estan en joc concepcions essencials de l'Estat de dret. El procés contra el jutge Garzón representa un greu precedent que té com a conseqüència l’atemoriment , des d'una via autoritària, d'aquells jutges
que raonen per si mateixos. I a una visió jerarquitzada i subordinada de la interpretació de les normes.


8º.- La independència judicial com millor es garanteix és amb el correcte funcionament de la pròpia administració de justícia i és una aberració confondre independència judicial, que és una garantia individual de cada jutge o magistrat, amb l’inqüestionabilitat de la justícia. Aquí, i si estem en una autèntica democràcia, tots hem de respondre pels nostres actes i és inadmissible que es pretengui abrigar comportaments com els descrits en la nostra querella.


9º.- No estem d'acord amb la pròpia existència de la Llei d'Amnistia de 1977. Creiem, no obstant això, que una correcta interpretació de la mateixa obliga a un previ coneixement dels fets, de les identitats dels culpables i de l'assignació de responsabilitats. No pot existir amnistia, ni indult ni perdó sense abans existir un procés judicial en el qual es determinin les responsabilitats que a cadascú li corresponguin. Fins a ara, el que es ve intentant fer és presentarnos la Llei d'Amnistia com si la mateixa fos una de "punt final" i no ho és. Aplicar la llei de forma respectuosa amb el dret internacional per a remoure els obstacles interns que perpetuen la impunitat és, sense cap dubte, el que hauria de fer tot jutge, quan estem davant greus violacions de drets humans en tant crims de dret internacional.


10º.- Tots aquells que estan actuant per a impedir l'esclariment dels delictes comesos durant el franquisme, siguin o no jutges, tenen unes concretes responsabilitats legals i és el nostre deure i dret, com víctimes d'aquests delictes, l'exigir judicialment les responsabilitats que considerem oportunes. El Tribunal Suprem no és un òrgan inqüestionable i hauria de servir de referència moral a tota la ciutadania però, amb comportaments com els quals es vénen generant per membres de la Sala Segona d'aquest Tribunal és evident que la imatge pública de l’alta institució Judicial surt greument danyada i genera un estat de frustració i desconfiança a les quals com víctimes del franquisme hem de dir JA N'HI HA PROU.


Criminalitzar el debat jurídic resulta altament preocupant per a l’independència judicial, en quan s'imposa el seu criteri d'interpretació des de la cúspide com si estiguéssim davant una organització de caràcter militar. És una imatge del passat. A més, amb això es desactiva la imaginació jurídica, modela jutges conformistes i sotmesos al poder i a la jerarquia. Es genera amb això un obstacle insalvable per a la imprescindible evolució de la jurisprudència i imposa una cultura judicial autoritària no acord en un estat democràtic.


Cultura judicial autoritària que ve a vincular-se amb la impunitat dels crims d'estat comesos durant la dictadura i que fa amb això immunes de fet i de dret als responsables del passat i del present, dedicant la seva potestat a perseguir a la ciutadania que més sofriment ha patit els efectes devastadors de la dictadura. Per això tornem a dir, JA N'HI HA PROU i no A LA IMPUNITAT.

Aquestes i no altres són les raons que ens han dut a querellar-nos en contra dels jutges Srs. Varela i Saavedra.


Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya (Manel
Perona 656802338) i Associació Memòria de Mallorca (Maria Antònia Oliver
625454500)

viernes, 16 de abril de 2010

Uneix-te a la campanya "Menos cuentos chinos y más cuentos no sexistas"!

De Dones en Xarxa:

Dones en Xarxa expressa el seu malestar i el seu rebuig davant la manipulació de la campanya "Educant en Igualtat". Per això, iniciem la contra-campanya: "MENOS CUENTOS CHINOS Y MÁS CUENTOS NO SEXISTAS". Des de la mateixa, refutem les falsedats que estan proclamant certs mitjans de comunicació i que, per més que es repeteixin, no són certes. No més "contes xinesos". No més mentides, ni estratagemes.

ALGUNS "CONTES XINESOS"

És un "conte xinès" que la campanya "Educant en Igualtat" proposi vetar o censurar els contes infantils. L’únic que pretén és que es faci una lectura crítica dels mateixos, fent èmfasi en el seu contingut sexista. Per exemple, la perpetuació de determinats estereotips de gènere. La campanya "Educant en Igualtat" pretén eliminar aquests estereotips, ja no en els contes, sinó a la vida. Aquest hauria de ser el repte de tots i totes.

És un "conte xinès" que la Ministra d’Igualtat, Bibiana Aído, hagi estat la impulsora de la idea de prohibir els contes infantils, encara que diversos mitjans com Libertad Digital, La Razón, El Semanal Digital o ABC volguin que ens ho creiem. De fet, la ministra Aído ni tan sols s’ha pronunciat sobre aquesta qüestió.

ALGUNS CONTES SEXISTES

En les últimes setmanes s’han realitzat campanyes per desprestigiar totes i cadascuna de les accions a favor de la igualtat impulsades pel Ministeri. La caverna mediàtica ha atacat mesures que formen part del consens polític en matèria d’igualtat i que tenen la unanimitat en l’àmbit parlamentari. Per exemple:

- L’aplicació de criteris d’igualtat en els estudis universitaris, durament criticada pels mitjans de la dreta.

- L’assignació de recursos a l’Observatori de la Violència de Gènere, que també ha patit el retret dels mateixos. (Com pretenen que s’avanci en la lluita contra la violència de gènere si no es destinen fons per a la seva investigació?).

- I ara, la difamació de la campanya "Educant en Igualtat", que l’únic que fa és posar en pràctica un altre consens bàsic: el d’impulsar la igualtat des de l’educació.

Estem presenciant un atac frontal contra les polítiques de gènere i, en particular, una estratègia d’ "assetjament i enderrocament" cap a la Ministra d’Igualtat, Bibiana Aído, i el seu Ministeri. L’objectiu d’aquests enganys: frenar els avenços en polítiques d’igualtat. Aquest fet ens indigna. Totes i tots hem de ser conscients que cada atac perpetuat contra la ministra és també un atac contra els drets de les dones.

LA VERITAT DE LA CAMPANYA

Ens sembla injusta la tergiversació dels veritables objectius d’aquesta campanya, que són els de "formar les i els alumnes en actituds i valors que els ajudin a compartir la vida des del respecte". Per més informació, us recomanem l’article de Luz Martínez Ten, 'No queremos a Blancanieves fuera de la escuela sino que el príncipe comparta las tareas de palacio'. I també podeu consultar el contingut de les guies de la campanya "Educant en Igualtat".

COM PARTICIPAR

- Uneix-te a la causa que hem creat a Facebook: http://www.causes.com/causes/472972

- Escriu al teu bloc en favor d’educar en la igualtat i contra l’assetjament de la Ministra. La nostra companya Montse Boix ens anima també des de la seva bitàcola: http://montserratboix.nireblog.com/post/2010/04/08/yo-estoy-a-favor-de-educar-en-igualdad

- Difon aquest article a través de xarxes socials com Facebook o Twitter i afegeix-li l’etiqueta #cuentos.

- Envia’l a tots els teus contactes de correu electrònic.

DOCUMENTACIÓ

http://www.educandoenigualdad.com/
http://www.educandoenigualdad.com/spip.php?rubrique36
http://luzmartinezten.blogspot.com/2010/04/no-queremos-blancanieves-fuera-de-la.html
http://www.flickr.com/photos/donesenxarxa1/4523938684/

http://www.libertaddigital.com/opinion/jorge-vilches/erase-una-vez-bibiana-54192/
http://www.larazon.es/noticia/4681-igualdad-declara-sexista-a-cenicienta-y-pide-que-no-lo-lean-los-ninos
http://www.elsemanaldigital.com/articulos.asp?idarticulo=106195
http://www.abc.es/20100408/sociedad-/igualdad-guia-201004081205.html
http://www.elplural.com/macrovida/detail.php?id=44469
http://www.intereconomia.com/noticias-gaceta/politica/aido-gasta-50000-euros-crear-%E2%80%98sistema-indicadores-genero%E2%80%99

Moltes gràcies, per endavant, per la teva col·laboració en la difusió de la campanya,

Dones en Xarxa

Anul·lació de signatures

Finalment, per motius personals, no podré dur a terme les signatures previstes per demà, dissabte dia 17, a Girona i a Sabadell.

jueves, 15 de abril de 2010

Signatura de llibres a Girona i Sabadell



El proper dissabte dia 17 d'abril signaré llibres a Girona i a Sabadell.



Durant el matí seré a Girona: a les llibreries Empúries, Abacus i El Corte Inglés.
Durant la tarda, a Sabadell: a les llibreries Llar del llibre, El Corte Inglés i Abacus.

miércoles, 14 de abril de 2010

Lectures de passió, de la Sara Berbel

Vaig acompanyar la Gemma Lienas en la presentació del seu llibre Una nit, un somni, versió catalana de Anoche soñé contigo. Finals de març, una nit de quasi primavera, ens vam reunir algunes dones (i només dos homes) a l’entranyable llibreria Pròleg, per parlar d’amor. Perquè aquest és el leit motiv d’aquesta novel.la de la Gemma, explorar les relacions humanes d’amistat i d’amor, al temps que analitzar els models fracassats, sovint aquells imposats per l’ordre patriarcal, tan destre en limitar sentiments, emocions i comportaments afectius i sexuals.

D’amors i sexe (o millor sexes) parla també la Itziar Ziga en el seu manifest Devenir perra, un escrit provocador, com el mateix títol, que m’ha recordat, salvant totes les distàncies necessàries, aquell estremidor Aullido de Ginsberg. Proclamen ella i les seves amigues, totes les “gosses rabioses”, l’orgull de la hiperfeminitat subversiva, trencadora dels rígids motlles patriarcals sobre els gèneres, un crit de venjança contra l’extrema repressió sexual que encara avui s’exerceix sobre qui no segueix els cànons heteronormatius i, especialment, com sempre, contra les dones.

Dos llibres ben diferents, però coincidents en mostrar que la llibertat sexual, l’autèntica, continua sent una assignatura pendent del feminisme i del nostre món.


Sara Berbel

Article publicat el 12 d'abril al web de Dones en Xarxa.

lunes, 12 de abril de 2010

El diari groc de la Carlota

Ja podeu trobar a les llibreries el nou diari de la Carlota: El diari groc de la Carlota.

(Empúries, 2010)

“De porros, en aquesta casa, no en vull ni sentir parlar”. Aquesta és la resposta que dóna, a la Carlota i en Marc, el seu pare quan li fan una pregunta a propòsit de les drogues. Però, aleshores, ¿com podrà decidir en Marc si fuma porros o no a la festa on l’han convidat? La Carlota, determinada a aconseguir-ne tanta informació com pugui, escriu aquest nou diari que tens a les mans. A partir de testimonis que va recollint i de les explicacions que rep del seu entorn més immediat i, sobretot, d’un metge del seu club de futbol preferit, la Carlota s’endinsarà en el complex món de les drogues, convençuda, com sempre, que només quan disposes de tota la informació pots realment decidir.

El diari groc de la Carlota no és ben bé ni una novel·la ni un diari, sinó un llibre a cavall entre la ficció i la no-ficció que mira de respondre una sèrie d’interrogants: ¿Quins tipus de drogues hi ha? ¿Quins efectes provoca cadascuna? ¿Què és l’addicció? ¿I la síndrome d’abstinència?

sábado, 10 de abril de 2010

Una oportunidad perdida

Me tiene furiosa y anonadada a partes iguales el alud de noticias sobre casos de pederastia perpetrados por eclesiásticos católicos; casos sin fin, que tuvieron lugar hace años –lo que no significa que en la actualidad haya sido corregida esa perversión- y que han ido aflorando en distintos países, desde Estados Unidos hasta la Roma pontificia.

Me pregunto qué mecanismo tan perfecto tiene la Iglesia Católica que ha permitido a todos estos predadores sexuales actuar a sus anchas sin que nunca hasta ahora hayan quedado expuestos a la luz pública y al peso de la ley. Y, sobre todo, qué impulsa a todos estos hombres a abusar sexualmente de esas criaturas que les confían tantas familias, esas mismas familias a las que defienden encarnizadamente en las manifestaciones.

Muchas voces se han alzado para señalar el celibato de la curia como el factor desencadenante de tal depravación. Francamente, el argumento resulta cogido por los pelos. Una esperaría que, puesto a transgredir el imperativo de castidad forzosa, un hombre de fe se relacionara sexualmente consigo mismo, con otros hombres e, incluso, mujeres (!), pese a que secularmente se las haya visto como seres diabólicos. Permítanme un ejemplo un poco bruto: pensar que el celibato puede desembocar en la pederastia es tan absurdo como creer que el hambre puede llevar al canibalismo teniendo otros alimentos a mano.

No creo que sea la abstinencia sexual forzada la que empuja a ciertos curas a la pederastia. Más bien creo que hombres con tendencias pederastas se apuntan a una institución en la que abundan las criaturas y que garantiza la impunidad.

Algo parecido, pienso, ocurre en la política de nuestro país: personas con ansias de acumular dinero rápido se suben al carro del poder, desde el que podrán mangonear, impunemente si el partido no reacciona con rapidez. Y es que sería ineficaz que alguien con esas tendencias decidiera dedicarse a la ciencia o a la jardinería, pongamos por caso, ya que ninguno de los dos campos proporciona herramientas ni trampolines para la corrupción masiva; ésa que desemboca en relojes de tres mil euros, palacetes renacentistas o carísimas pinturas en el baño.

Inevitablemente, me viene a la memoria una imagen de Humbert Humbert, el seductor de nínfulas, que Navokov clava en su inigualable Lolita: "Parezco una de esas infladas arañas pálidas que se ven en los jardines viejos. Sentadas en medio de la tela luminosa y sacudiendo levemente tal o cual hebra. Mi (la cursiva es del autor) red está tendida sobre la casa toda, mientras aguzo el oído desde mi sillón como un brujo astuto”.

Así, como una araña en su tela, imagino a esos curas abusadores y a los corruptos de la trama Gurtel.

Sin embargo, la similitud entre curas abusivos y políticos podridos no se limita sólo a elegir una institución que, desde el poder –sea por la fuerza que, se supone, confiere hablar en nombre de Dios, sea por el cambalache de favores que permite el sujetar las riendas de la Administración pública-, beneficie sus intereses, sino que aún existen otros parecidos.

En primer lugar, unos y otros se muestran convencidos de que, cometan las barbaridades que cometan, no los pillarán, y si los pillan, nada ocurrirá.

Y, en segundo lugar, unos y otros suscitan el mismo silencio cómplice. Las altas jerarquías, se llamen Benedicto XVI o Mariano Rajoy, prefieren mirar hacia otro lado esperando a que escampe y atribuyen todas las denuncias a “rumores infundados” o a supuestas campañas orquestadas en su contra. Pierden así la oportunidad de hacer notar que unos cuantos pederastas o unos cuantos corruptos no representan a toda su institución. Y, por supuesto, la oportunidad -¿y la obligación?- de mostrar el debido respeto a las víctimas y a los hombres y mujeres de a pie.

Desde luego, si al juez Garzón le sientan en el banquillo de los acusados mientras los de la trama Gurtel o los curas pederastas se van de rositas, será cuestión de ir pensando en hacer las maletas. O eso o nos levantamos en pie de guerra.

Artículo publicado en El País el 10 de abril de 2010.

viernes, 9 de abril de 2010

Imatges de la participació a la Conferència Oberta

El passat dia 27 de març vaig participar al debat de bones pràctiques de la Conferència Oberta.
Aquí en teniu algunes imatges:










Escriptora.

martes, 6 de abril de 2010

Trobada "Dones en Xarxa Garraf" i presentació d'Una nit, un somni


Divendres vinent, dia 9 d'abril, a les 18, tindrà lloc la primera trobada "Dones en Xarxa Garraf" a la Sala de Plens del Consell Comarcal del Garraf (Pl. Beatriu de Claramunt, 7 de Vilanova i la Geltrú).

Programa:

18h. Presentació i valoració del primer any del Projecte Dones en Xarxa, a càrrec d'Abigail Garrido, Consellera Presidenta de Participació, Comunicació i Cooperació del Consell Comarcal del Garraf i dels regidors i regidores de la comarca que hi participen.

18'30h. Xerrada: "Les TIC com a eina d'empoderament de les dones" a càrrec de Gemma Lienas, escriptora i presidenta de l'Associació Dones en Xarxa.

Tot seguit, l'escriptora presentarà el seu llibre Una nit, un somni.



Mujer: sujeto y objeto

Jamás he sido partidaria de los cánones de ningún tipo, que, por parciales y sesgados, no deberían constituir un modelo y, sin embargo, no sólo lo pretenden sino que, a menudo, incluso lo consiguen. Lo cierto es que toda cultura trata, en algún momento, de establecer su canon. Ésta es la razón por la que recibo un cuestionario de la Institució de les Lletres Catalanes, que quiere recabar la opinión de gentes de letras para elaborar el de la literatura catalana.

Por curiosidad me leo los títulos de los distintos apartados: (1) clásicos de la literatura catalana, (2) literatura catalana actual, (3) traducción, (4) literatura y género y (5) literatura infantil y juvenil. El incomprensible punto 4 se explica más adelante así: "indique hasta cinco obras escritas por mujeres".

Me quedo pasmada. Había presupuesto que las mujeres escritoras estábamos comprendidas en los puntos 1, 2 y 5, pero, por lo visto, formamos un grupo aparte. Es decir que la ILC hace suya esa estrafalaria etiqueta que segrega la de mujeres de la literatura en general.

Nunca he entendido el significado de ese epígrafe. Tal vez se refiere a la que escriben las mujeres. Sería algo parecido a literatura de negros o literatura de homosexuales, conceptos que, por cierto, a veces se mencionan –con desprecio- en los cánones. La llana distinción por sexo, sin duda, resultaría legítima, sólo que no hay equivalente para la que hacen ellos. Nunca he oído decir que Narcís Comadira o Javier Marías hagan "literatura de hombres".

Entonces, a lo mejor la etiqueta se refiere a la literatura que habla de las mujeres y sus experiencias. Sin embargo, Moby Dick o Ardor guerrero son novelas que narran vivencias exclusivamente masculinas y nadie las clasifica en un subgrupo particular.

Quizás, la etiqueta describe las obras que leen las mujeres, lo que sería un error mayúsculo ya que los hombres pueden leer lo que les plazca sin que nadie haga ninguna referencia a ello.

Sea cual sea el significado, el problema de esa etiqueta es que abunda en la idea de que lo masculino es universal, mientras que lo femenino es particular; idea que deriva de una visión androcéntrica, de un mundo cuya medida de todo es el varón. Por poner un ejemplo que resulta, creo, muy ilustrativo: en los años de la dictadura se hablaba de hijos legítimos e ilegítimos, calificativos que, sin duda, únicamente podían salir de la mente de los hombres, ya que para una mujer todos los hijos e hijas son iguales.

Consecuentemente, es una aberración seguir hablando de literatura de mujeres. La literatura es literatura y punto. Puede ser buena o mala, pero esa es otra cuestión que nada tiene que ver con el sexo de quien escribe; aunque a menudo se utilice la etiqueta "literatura de mujeres" como sinónimo de mala literatura.

Por otro lado, es obvio que lo contado por las escritoras a menudo difiere de lo narrado por ellos, y es lógico; han sido socializadas de otra forma y responden a roles distintos, por lo que disfrutan de algunas experiencias propias que hasta no hace mucho apenas se reflejaban en los libros. A propósito de este fenómeno escribía Virginia Woolf en su ensayo Una habitación propia: "Si la mujer no tuviera más existencia que la revelada por las ficciones que los hombres escriben, una se la imaginaría como un ser de gran importancia; muy variable; heroica y egoísta; espléndida y sórdida; infinitamente hermosa y extremadamente fea; tan grande como un hombre, quizás aún mayor. Pero esto es en las novelas. En realidad, la encerraban con llave, la golpeaban y la arrastraban por el suelo. Surge un ser compuesto y muy raro: imaginativamente de la mayor importancia; en la práctica, por completo insignificante."

¿Se imaginan una Emma Bovary confesándonos el fiasco de ese matrimonio pensado para escapar del aburrimiento y justificando la necesidad de un amante? ¿No creen que resultaría una lectura apasionante? Que las mujeres impregnen la literatura con su mirada propia es y debe ser un compromiso más del camino hacia la igualdad.

Artículo publicado el 3 de Abril de 2010 en El País.