Aquesta roba és un horror!

(En castellano)

Posem per cas que és una marciana qui viatja a la Terra. Abans de posar-se dins la càpsula espacial, a la criatura li han donat aparença humana. A partir d’unes mesures estàndard, li han proporcionat malucs, pits concordes i una cintura estreta que li dóna una forma de guitarra.

La marciana arriba a la Terra i decideix comprar-se roba. En tots els aparadors, els maniquís vesteixen amb unes peces tentadores. En un comerç, demana el vestit del maniquí. “Impossible”, li diuen davant la seva sorpresa, “és la talla 36 i no li entraria; la seva deu ser la 42”.

Dins els emprovadors hi ha una noieta de 14 anys. Es lamenta perquè res li queda com al maniquí. “Vaig feta un carnestoltes”, plora la noia, embotida en una samarreta de licra i uns pantalons molt estrets de cintura caiguda.

La marciana pensa que el que és grotesc no és la noia sinó la roba dissenyada per aquestes figures d’aparador, altes i primes, que no s’assemblen a les dones de carn i os.

Amb una roba pensada pel seu cos, la noia no sofriria i, a més, estaria preciosa. El pitjor és que resultaria difícil convéncer-la, ja que les revistes i la publicitat li han fet creure que aquesta és l’única roba possible.

Escriptora.

Recomanació fervent

He recomanat un nou llibre a "jo lectora" ( A merced de la vida. Mi último año ). Espero que us agradi tant com a mi.

De gran, vull ser banquera

( En castellano )
Fa unes dies, Benet XVI va declarar que, mentre que els bancs cauen, la paraula de Déu és l’única realitat sòlida.

Jo hi discrepo. Pel que he pogut entendre d’aquesta crisi que ens tenalla, l´única realitat (?) sòlida és la banca. O sigui, una colla de poderosos que cobren salaris delirants per les seves gestions, fins i tot, les pèssimes; declaren beneficis astronòmics de la banca un any rere l’altre; fan operacions amb els diners dels ciutadans i, quan van maldades i els inversors els volen recuperar, no tenen prou calés per respondre; i, portats per un ànim de lucre desmesurat, s’inventen productes d’alt risc que, esclar, fracassen.

Finalment, el sistema es col·lapsa com un castell de cartes i arriba la crisi. Aleshores, els governs consideren que cal salvar la banca amb una injecció de calés dels contribuents, que són els que, d’altra banda, no poden pagar aquestes hipoteques que els escanyen i que s’han vist obligats a signar per comprar un pis, encarit artificialment a mans dels poderosos. I no les poden pagar perquè el consum cau, les empreses pleguen i els treballadors són acomiadats.

Tot això, en els “països desenvolupats”. El que és pitjor, però, és que segons el Fons Monetari Internacional (FMI), el món és a punt d’iniciar la recessió. O sigui, que els països del “tercer món”, després d’una adaptació obligada a les regles financeres i econòmiques del FMI i del Banc Mundial, veuen com, sense haver arribat a enlairar-se, cauran a les simes de la depressió econòmica. Dit d’una altra manera: sense haver estat mai rics, passaran a ser encara més pobres per culpa de les normes dels poderosos. Amb l’agreujant que els pocs diners que els països potents dedicaven a ajudar-los, serviran ara –multiplicats per mil- per salvar la banca.

¿I els banquers a tot això? ¿Es replantegen un canvi de sistema? No ho crec si he de jutjar per les paraules d’un economista liberal que fa poc parlava a la TV: “No cal modificar el sistema”, deia; “de tant en tant s’autoregula i deixa a la cuneta als qui no serveixen”.

Però els de la cuneta mai no són els banquers. O sigui, de gran vull ser banquera.

Escriptora.

Morir de fam

(En castellano)

Si un marcià arribés a la Terra, quedaria perplex pels incomprensibles comportaments dels humans.

Imaginem que el marcià visita en primer lloc un camp de refugiats d'Etiòpia i es topa amb persones famèliques: costelles marcades, cames com filferros, clavícules excel•lents, galtes enfonsades, grans ulls tristos, ganyotes de dolor... En recórrer a la seva enciclopèdia digital, comprova que al món 923 milions de persones passen fam i que cada dia 12.000 criatures moren d'inanició.

Imaginem que, després, el marcià aterra a París, en un centre de moda, al costat del qual proliferen bars, restaurants, fleques, bomboneries i supermercats. El marcià contempla la passarel•la en què desfilen dones amb aspecte famèlic: costelles marcades, cames com filferros, clavícules excel•lents, galtes enfonsades, grans ulls tristos, ganyotes de menyspreu... La seva enciclopèdia digital li marca un enllaç amb la paraula “anorèxia”. Potser ara el marcià aconsegueixi saber per què es maten de fam dones que haurien d'estar saludables i alegrar-se d’això.

El marcià decideix abandonar aquell planeta idiota i, abans de tancar l'escotilla de la seva nau, com Astèrix exclama: “Estan bojos, els humans”.

Escriptora

Que es comprin mocadors de paper!

En un article de Javier Marias hi trobo un fragment que és tota una joia ideològica. Diu així: “Yo estoy seguro de que mis primeras canas en las sienes me salieron en 1982, cuando una joven americana un poco fanática creyó –o eso dijo– haberse quedado embarazada, y durante mes y pico –entonces no había, o se usaba menos, lo que creo que se llamaba predictor– me tuvo en vilo, haciéndome yo a la idea de que tendría que emigrar a Massachusetts con una familia improvisada (...). Por fortuna no me han salido muchas más canas desde entonces y todo quedó en una falsa alarma, acaso doblemente falsa.”

Els dos destacats en cursiva son meus, esclar. El primer destacat –eso dijo- posa de manifest que l’escriptor concedeix poca credibilitat a la noia que tenia por d’haver-se quedat prenyada d’ell. El segon –acaso doblemente falsa- acaba de demostrar que ell no de la creu.

Un cop comprenc –perquè Marias així ho vol- que les notícies de Massachusetts ell les considerava simplement una treta per “pescar-lo”, arribo també a la conclusió que Marias menteix quan s’imagina ell mateix anant-se’n a viure a USA. Si no es creia el que la noia li explicava ¿de debò hauria corregut a fer-li costat? M’hi jugo qualsevol cosa que no.

I la noia americana s’hauria trobat no amb uns quants cabells blancs a les temples, com el Marias, sinó amb una criatura al coll a la qual hauria hagut de pujar, potser sola i sense ganes. O això o avortar. I la decisió, ben amarga, i tant!, l’hauria hagut de prendre sola.

I és que la determinació d’interrompre voluntàriament l’embaràs és bàsicament de la dona. Per això, les dones ens vam escarrassar fa anys per obtenir una llei que ens garantís la interrupció de l’embaràs en condicions. En condicions legals, sanitàries, de gratuïtat... I vam aconseguir una llei –la de l’any 1985- que, si bé no era perfecta, almenys podia ajudar les nostres germanes petites, les nostres filles i a nosaltres mateixes si es tornava a donar el cas a no haver de passar per la doblement traumàtica experiència d’avortar en una llengua estrangera.

Aquesta llei imperfecta, esclar, va acabar esclatant a la cara de les dones, algunes de les quals van ser cridades a declarar com a imputades per haver avortat. O sigui, un malson diferent, però malson al cap i a la fi, recomençava per a moltes dones.

Ara, el govern socialista promet una nova llei que doni seguretat a les dones. I l’església catòlica ja s’hi ha posat de cul. Fins i tot el Vaticà, molt entristit per la notícia, reclama participar en el debat.

¿Els cardenals estan tristos? Doncs que es comprin moltes caixes de mocadors de paper i que s’hi eixuguin les llàgrimes de cocodril! ¿Què potser han plorat algun cop per totes les dones mortes de part? ¿Per les violades?

Segons les estadístiques de l’ONU, cada minut mor en algun lloc del món una dona com a resultat d’una complicació durant l’embaràs o el part; cada minut 110 dones pateixen complicacions relacionades amb l’embaràs; cada minut 300 dones es queden embarassades sense haver-ho volgut; i cada minut 40 dones avorten en condicions de risc. Es calcula que cada any al món es produeixen uns 50 milions d’avortamens provocats, dels quals uns 30 milions són legals i 20 il·legals i, per tant, amb un risc molt elevat per a la vida de la dona.

El que es planteja, doncs, és un dilema moral: o la salut i la vida de les dones o permetre que es desenvolupi un fetus i arribi a néixer una persona.

Un dilema moral és un problema que pot resoldre’s mitjançant dues solucions, cap de les quals és del tot acceptable. Per exemple, un tren ve a tota velocitat i vostè és al costat d'una bifurcació on hi ha una agulla que es pot accionar perquè el tren, que no pot detenir-se, vagi per una via o per l'altra. En una de les vies hi ha un treballador i en l'altra tres. De vostè depèn que el tren vagi per una via o per l’altra.

És obvi que el Vaticà s’estima més que el tren vagi per la via on hi ha les dones. Però també és obvi que les dones han de tenir la possibilitat de resoldre el dilema moral per elles mateixes. I les que optin per la interrupció de l’embaràs han de poder fer-ho en condicions d’absoluta seguretat.

Escriptora.

Sembla obvi, però no ho és tant

(En castellano)

Llegeixo al diari que els ordinadors i els telèfons de la centraleta del CERN van veure’s col·lapsats de missatges i trucades de diferents països, el mateix dia que es va posar en funcionament l’accelerador de partícules més gran de la Terra.

Els missatges eren d’aquesta mena: “Acabo de tenir un fill: per favor, no destruïu el món”. O sigui que una part de la població del planeta havia reaccionat negativament perquè havia entès –malentès, esclar- que l’enginy físic posat en marxa a Ginebra serviria per crear un forat negre que s’empassaria l’univers i no pas per trobar respostes a la formació de l’univers.

Sovint la reacció o falta de reacció de la ciutadania obeeix a aquesta discrepància entre el que realment passa i el que de debò entén la gent. Per posar un altre exemple d’aquesta mena, l’Estatut.

A l’hora d’anar-lo a votar, la ciutadania va reaccionar amb força indiferència, si tenim en compte que només el 48,85% va acostar-se a dipositar la papereta a les urnes. O sigui que moltes ciutadanes i ciutadans de Catalunya van entendre que això de l’Estatut no tenia cap mena de relació amb ells i es van plegar de braços.

¿Haurien reaccionat de la mateixa manera si haguessin entès que de l’Estatut depenia, posem per cas, el finançament de Catalunya? Ho dubto. Perquè la gent sap comptar.

I, si no, només cal dir-los que si els calers que rebia Catalunya resultaven anys enrera una quantitat acceptable per als seus 6 milions d’habitants, ara, quan ens acostem molt als 8 milions d’habitants (segons dades de la sanitat publica catalana), resulta clarament insuficient.

O dir-los que Catalunya paga a l’Estat els impostos que li corresponen, però que l’Estat gasta a Catalunya menys del que seria raonable – i així ens llueixen les catenàries o les estacions elèctriques-, amb la qual cosa tenim un dèficit fiscal que s’incrementa any rera any.

Estaria bé que no només els polítics, sindicats i patronal fessin pinya, sinó que tota la societat civil catalana es bolqués per aconseguir un finançament just. Potser hauríem de col·lapsar la centraleta de Moncloa amb missatges d’aquesta mena: “He tingut un fill: no me’l deixeu sense escola”.

Escriptora.