miércoles, 30 de julio de 2008

La mirada del codi penal


Llegeixo que al pederasta Nanysex li han imposat 58 anys de presó en comptes dels 175 demanats pel fiscal. La raó de la rebaixa és que el jutge, vistes les pel·lícules de l’acusat, va considerar que no hi havia hagut prou violència per qualificar els fets de violació.


Em quedo perplexa amb la sentència quan recordo que l’acusat va admetre que, aprofitant-se de la seva condició de cangur, havia abusat de criatures d’un i dos anys, a les quals havia magrejat, masturbat, practicat fel·lacions i gravat amb vídeo per difondre’n les imatges a través d’Internet. Em pregunto què deu entendre el jutge per “violència”. ¿No resulta una brutalitat intolerable qualsevol de les accions del paio amb la canalla?


Potser, però, la culpa no és tan sols del jutge sinó també del codi penal i de la mirada amb què va ser redactat. Segons l’article 181, “qui, sense violència o intimidació i sense que hi intervingui consentiment, realitzi actes que atemptin contra la llibertat (...) serà castigat, com a responsable d'abús sexual, amb la pena de presó d'un a tres anys o multa de divuit a vint-i-quatre mesos”. Quin contrasentit! Atemptar contra la llibertat sexual és una forma de violència.


Considero que el codi penal té encara –malgrat les esmenes dels darrers anys- una mirada androcèntrica que actua com a atenuant de determinades conductes eminentment masculines.

Aquesta mirada considera que un home sempre et dóna plaer. Així doncs, o et resisteixes fins al martiri o creuran que t’hi has prestat voluntàriament. Com a mostra, les paraules del Premi Cervantes 2000, Paco Umbral: “El violador de l'Eixample (...) duia navalla per persuadir les seves víctimes, si és que pot anomenar-se així la beneficiària d'un clau inesperat, atzarós, bandoler i juvenil.”


Aquesta mirada, també, fa que, si paralitzada per la por, pel sentit comú (ser violada és un “mal menor” comparat amb ser assassinada), la inferioritat física i/o la ignorància (en cas d’una criatura) no et resisteixes, al violador li surti judicialment barata l'agressió. Potser per això, resulten menys increïbles els fets que se li imputen a Jorge Corsi, catedràtic de violència en l’àmbit familiar a Argentina, detingut fa poc i acusat de dirigir una xarxa de pederastes.
Article publicat a EL Periódico 30-7-08

martes, 1 de julio de 2008

Problemes globals, solucions globals



Acabo de llegir Economía para un planeta abarrotado de l’economista Jeffrey Sachs, que fa bascular els problemes de la Terra sobre aspectes com el canvi climàtic, el ràpid increment de la població, la pobresa extrema... La seva tesi és que la humanitat té el repte d’adonar-se que comparteix un destí comú i que l’única solució passa per noves formes de cooperació global.


En recomano la lectura, però per adonar-se que hem d’aprendre a viure d’una altra manera només cal saber que el 14% de la població mundial concentra el 75% de les riqueses de la Terra i que una sisena part de la humanitat continua atrapada en la pobresa extrema. O que els recursos naturals, com el petroli i l’aigua, no són il·limitats i que difícilment poden suportar el consum desenfrenat que imposa el capitalisme salvatge. O que el planeta ha arribat gairebé als 6.600 milions d’habitants, dels quals n’hi ha 854 que passen gana i 100 que estan en situació de risc de passar-ne. D’aquests 6.600 milions habitants, n’hi ha també 2.400 (1.300 milions de xinesos i 1.100 milions d’hindús) que s’han incorporat a la cursa del consum desaforat i que ja no en tenen prou de menjar arròs sinó que, ara, volen menjar hamburgueses. I que per produir un quilo d’arròs calen 3000 litres d’aigua, però per a un quilo de vedella se’n necessiten 16.000.


Durant uns dies, els supermercats del nostre país es van veure afectats per la vaga endegada pels transportistes, esparverats pel preu del petroli. Les lleixes van buidar-se per la manca de reposició de mercaderies i per l’afany acumulatiu de la ciutadania, que tenia pànic de patir fam.


Cridava l’atenció aquesta por de passar gana que, aquí i ara, per a la majoria no és més que un miratge. I cridava l’atenció sobretot perquè els causants principals de la crisi energètica i d’aliments, del canvi climàtic i, en conseqüència, de la fam al món som els d’aquí, o sigui, la gent del “primer” món. Però d’això gairebé ningú no en parlava.


Com recorda Sachs, les primeres societats industrialitzades van comprendre que no podien permetre que els pobres visquessin en la misèria, les malalties i la fam perquè allò provocava delictes, inestabilitat i malalties per a tothom. Així que, ni que sigui per egoisme, caldria buscar solucions globals.

Publicat per El Periódico 3o de juny 06