Custodia compartida

(En català)

Se está preparando un nuevo código de familia en Cataluña en el que se establece que, en caso de divorcio, la custodia compartida será la norma habitual. A mí, me parece perfecto, porque niños y niñas necesitan una madre y un padre, siempre, no sólo después del divorcio sino también antes.

La custodia compartida, pues, es beneficiosa para la prole. También para los hombres, que tienen el derecho ¡y el deber! de ocuparse de ella, del mismo modo que tienen el derecho y el deber de ocuparse de su anciano padre alzheímico o de llevar al ginecólogo a su anciana madre sin esperar a que se ocupe de ello la nuera. Y también es beneficioso para las mujeres, porque así encuentran tiempo libre para ellas, ya sea para descansar, para promocionarse profesionalmente, para ligar...

Por lo visto, esta norma separará las cuestiones afectivas relacionadas con la progenie de las cuestiones económicas, lo que también me parece un acierto. Pongamos que se separa una pareja en la que ambos trabajan y tienen ingresos similares. ¿Por qué regla de tres tiene que quedarse ella con el piso? Si lo quiere conservar, va a tener que pagarle la mitad a su ex, que se larga de casa. Es justo. Como también lo es que, si la mujer ha renunciado, con el beneplácito de su pareja, a su carrera y ha accedido a tener una ocupación laboral a tiempo parcial o ha renunciado por completo al trabajo remunerado para poder ocuparse de hijos e hijas, en caso de divorcio, no se vea castigada económicamente. No sería justo.

Parece también que la custodia compartida exigirá un plan de parentalidad, esto es, que la mujer y el hombre cuenten cómo van a ejercer de madre y de padre cuando les toque hacerlo por turnos separados. Porque no sería razonable que uno reclamase la custodia compartida para, luego, dejar a la prole en manos de un canguro, ¿no? Considero que los planes de parentalidad necesitarán también un seguimiento post-divorcio.

Clicka't-tecnologies en femení

(En castellano)

Dijous a la tarda vaig participar a l’acte “Clicka’t – Tecnologies en femení”, organitzat al CityLab de Cornellà pel Consell de les Dones del Baix Llobregat.

Les tecnologies per a dones són idèntiques que les tecnologies per a homes, però cal parlar-ne en clau de gènere per tres raons:

- perquè les dones d’una certa edat es pensen que no estan fetes per a això, però, quan s’hi posen, en descobreixen tots els avantatges i, de passada, la seva pròpia habilitat. Així lluitem contra la fractura digital de gènere.

- perquè ens cal omplir Internet de continguts lliures d’estereotips de gènere (perquè tinguin visió androcèntrica ja tenim tots els altres, oi?).

- perquè la xarxa és un mitjà perfecte per a les dones:
* és igualitària, és a dir, està per damunt de les diferències de sexe o dels estereotips de gènere.
* és desjerarquitzada. A les xarxes clàssiques hi ha sempre un component jeràrquic (de dalt a baix o del centre a la perifèria). Internet, en canvi, va ser concebuda com una xarxa plana, on tots els nodes són iguals.
* és virtual. No requereix una presència física i es pot fer servir a qualsevol moment de dia o de la nit.
* és barata.

Vaig ser la moderadora de l’acte que vaig tenir la sort de compartir amb la meva amiga Montse Boix, editora del programa “Esta Mañana”, dirigit per la Pepa Bueno a Televisió espanyola, i creadora de Mujeres en red , una xarxa de referència d’intercanvi d’informacions de dones en castellà. (la Montse Boix és la que parla a la foto)

Les altres dues ponents de l’acte eren la María Montesinos, directora d'Indera, i la Silvia Vega. La Silvia va parlar al públic en video-conferència des de Quito, a Equador.

La bomba i el petard

(En castellano)

Chacón, ets la bomba!
La Carme Chacón, ministra de defensa, acaba de tenir el seu primer fill, en Miquel. Felicitats, Carme! I ha decidit que s'agafarà dos dels quatre mesos de baixa maternal -gran exemple de cara als empresaris convençuts que les dones, si volen ser directives, no poden ser mares o han de renunciar a agafar-se la baixa (com si ells no se l'agafessin quan tenen un còlic nefrític, posem per cas!). Els altres dos mesos de baixa se'ls agafarà el marit, que també resulta un exemple impecable. Felicitats, dones!
Lorenzo, ets un petard!
En Jorge Lorenzo va acabar segon a la cursa de 250 cc de le Mans. Un lloc esplèndid si es considera que el noi ha corregut amb els dos turmells trencats i, en acabar la cursa, l'han hagut d'agafar en braços i posar-lo a la cadira de rodes. Els periodistes el titllen d'heroi i de superman ( i va de poc que no diguin: quin mascle!). Jo no ho veig com ells. En Lorenzo em sembla un irresponsable. Quina llàstima que la masculinitat es continuï construint sobre el fet de ser temerari!

Adicta al chocolate

(En català)


Mi perfil no lo cuenta pero soy, sobre todo, adicta al chocolate. El negro, con un 75% de cacao. Dejarlo fundir entre la lengua y el paladar me lleva a tocar el cielo con la punta de los dedos.
Acabo de leer en el periódico que el chocolate es bueno para mejorar el ánimo, potenciar el buen humor y la sensación de bienestar, para reducir la presión arterial, para mejorar el metabolismo de la glucosa y la resistencia a la insulina... Vamos, que es perfecto.

Una Presentació interessant

Us deixo l'enllaç d'una Presentació molt interessant de l'Associació que presideixo.

"Dones en Xarxa"

“La maté porque era mía”

(En castellano)

Llegir els comentaris digitals dels lectors a determinades notícies permet entendre bé quina és la mentalitat general del país pel que fa als drets de les dones i a la violència que s’exerceix contra elles pel fet de ser-ho. I he escrit “lectors” perquè la majoria dels que pengen observacions a les notícies de gènere són homes.

Avui, els diaris recullen la sentència del Tribunal Constitucional que declara que la llei contra la violència de gènere no és inconstitucional. Un dels comentaris diu: “Creo sinceramente que posiciones totalitaristas como la de esta sentencia puede (sic) conducir a un aumento de la misoginia.” La frase m’ha recordat la que una vegada em va llençar a la cara un alumne d’ESO d’un institut, després de fer-los una xerrada sobre el meu llibre El diari blau de la Carlota, que, entre altres menes de violència, toca el de la violència contra les dones. Em va dir: “¿No et fa por que el que tu dius ens provoqui als nois una reacció encara més violenta cap a les noies?”.

O sigui, noies, dones, si no voleu que us peguin, “calladitas, en casa y con la pata quebrada”. Si reclameu els vostres drets, si reclameu que s’aturi aquesta xacra que és la violència de gènere, la reacció masculina serà temible. Esteu avisades. Ho diuen ells, no pas jo. Si no us ho creieu, mireu els comentaris de qualsevol diari digital.

L’eradicació de la violència de gènere està molt lluny d’aconseguir-se, entre d’altres raons perquè gairebé ningú no li dóna la importància que en realitat té. Quan es consideri un problema d’Estat, de la mateixa magnitud que, per exemple, el terrorisme d’ETA, ja li tindrem un peu al coll.

Gairebé ningú, però, troba que terrorisme d’estat i terrorisme masclista siguin equivalents. Durant la campanya electoral, en un sol dia van morir 4 dones a mans de les seves parelles o ex-parelles. La campanya no es va aturar i els candidats van trigar 24 hores a reaccionar. Una setmana més tard, quan ETA va matar un home al País Basc, es va suspendre la campanya electoral i totes les forces polítiques van sortir al carrer per fer patent la seva repulsa.

Els militants etarres, moguts per una idea d’Estat, imposen les seves idees a cop de terror. Els homes masclistes, moguts per una idea de superioritat, imposen les seves idees també a cop de terror. És aquesta la raó per la que terrorisme d’estat o terrorisme masclista són jutjats amb una especial gravetat. I per això són necessàries lleis específiques per aquesta mena de crims.

Però encara n’hi ha molts que pensen que la violència cap a les dones, ni que sigui la violència simbòlica que impliquen els comentaris que pengen als diaris, té la seva raó de ser.

La viga en el propio

(En català)

En nuestro país se utiliza a menudo la etiqueta “literatura de mujeres” y siempre negativamente. Por ello, me sorprende la reacción benévola y hasta enfervorizada que suscita L'últim patriarca, de Najat el Hachmi, novelista de origen magrebí, catalana de adopción.

Durante la entrega de los últimos Ramon Llull, le señalo a un escritor que el escenario de esa ficción –el poder del patriarca- es parecido al que tuvimos que soportar muchas mujeres aquí entre los años 40 y 75, y cuyas secuelas aún perduran. El escritor lo niega. Sin embargo, ambos vivimos en el mismo país y tenemos la misma edad. Y, desde luego, miradas muy distintas...

Otro escritor señala que por primera vez un libro catalán trata el tema del dominio masculino. Las escritoras presentes nos miramos exasperadas. Es obvio que ese hombre no ha leído ni una sola de las muchas páginas publicadas por autoras catalanas acerca del patriarcado en nuestro país.

Entonces entiendo por qué el texto de esa mujer nacida en Marruecos se salva de ser considerado “literatura de mujeres”. No narra experiencias de mujer sino experiencias exóticas. Así, nuestros varones, propensos a ver la paja en ojo ajeno pero no la viga en el propio, no se sienten ni reflejados ni cuestionados.

Publicado en La Vanguardia 11-5-08

Com a dona, estic encantada. Com a catalana, no

(En castellano)

Acabo de llegir El valor del tiempo, un llibre que hauria de ser de lectura obligada per a especialistes en economia, en sociologia i en política. La seva autora, Ángeles Durán, ha fet un estudi sobre les hores invertides en el treball no remunerat (netejar, ocupar-se de les criatures, de la gent gran...) i ha conclòs que, traduïdes econòmicament, representen el 60% del PIB espanyol. A cada capítol, demostra que la major part d’aquest temps, no remunerat però imprescindible per a l’economia, recau damunt les dones.

Acabo el llibre amb la convicció que queda un llarg camí per recórrer contra les discriminacions cap a les dones, tot i que hi hagi persones que les neguin. Sense anar més lluny, fa poc llegia un article que sostenia que el masclisme no existeix i que Zapatero se l’inventa perquè això li dóna rèdits. És clar que l’articulista no sustentava la tesis en dades objectives sinó en una opinió subjectiva que portava a pensar que no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure.

Jo, que discrepo de l’articulista, m’alegro de comprovar que Zapatero és sensible al problema. És d’agrair la designació de més ministres dones que homes. El nomenament de Chacón -dona i embarassada- com a ministra de defensa és un encert d’un valor simbòlic molt alt. La creació d’un ministeri d’igualtat resulta una necessitat òbvia. És clar que seria millor no haver-lo de menester i que la igualtat es tingués en compte transversalment, si no fos que, ara per ara, tot el que és transversal desapareix del mapa. Resumint, com a dona, estic encantada amb els “gestos” feministes de Zapatero.

Llàstima que, com a catalana, no em pugui sentir igual de feliç. Els “gestos” cap als catalans han estat nuls o clarament negatius: la ministra “antes partía que doblà” que repeteix; els mastegots públics als socialistes catalans per les solucions a la sequera; el finançament econòmic que ara no toca... Tinc la impressió que al PSC li cauen al damunt “les hores de treball no remunerades”, per entendre’ns i agafant com a metàfora la idea central del llibre que citava a l’inici.

El PSC hauria de donar un cop de timó per tenir un grup parlamentari propi i recuperar pes.

Publicat a El Periódico el 5-5-08