viernes, 17 de octubre de 2008

Morir de fam

(En castellano)

Si un marcià arribés a la Terra, quedaria perplex pels incomprensibles comportaments dels humans.

Imaginem que el marcià visita en primer lloc un camp de refugiats d'Etiòpia i es topa amb persones famèliques: costelles marcades, cames com filferros, clavícules excel•lents, galtes enfonsades, grans ulls tristos, ganyotes de dolor... En recórrer a la seva enciclopèdia digital, comprova que al món 923 milions de persones passen fam i que cada dia 12.000 criatures moren d'inanició.

Imaginem que, després, el marcià aterra a París, en un centre de moda, al costat del qual proliferen bars, restaurants, fleques, bomboneries i supermercats. El marcià contempla la passarel•la en què desfilen dones amb aspecte famèlic: costelles marcades, cames com filferros, clavícules excel•lents, galtes enfonsades, grans ulls tristos, ganyotes de menyspreu... La seva enciclopèdia digital li marca un enllaç amb la paraula “anorèxia”. Potser ara el marcià aconsegueixi saber per què es maten de fam dones que haurien d'estar saludables i alegrar-se d’això.

El marcià decideix abandonar aquell planeta idiota i, abans de tancar l'escotilla de la seva nau, com Astèrix exclama: “Estan bojos, els humans”.






Escriptora

6 comentarios:

peretor dijo...

Jo que soc una mica bast, no ho puc entendre. Noies que estan absolutament estupendes les veus desesperades per anar al gimnàs i per fer unes bestieses de dietes. Se suposa que per estar més maques.
I s'equivoquen, amb una mica de curvatura estan més maques.!
A la feina n'hi ha que els has de dir "no s'aprimis més". Perquè fan unes aprimades amb poques setmanes, que allò no pot ser bo de cap de les maneres.! Fins i tot n'hi ha que s'operen de l’estómac, per estar mes primes, quan en realitat només els hi sobra coma a màxim 5 o 10 kgrs. Crec que els psicòlegs han de tenir molt a dir en aquests casos.

sense vistes al mar dijo...

Crec que les noies tenen molta més pressió pel que fa a l'ideal de bellesa i per això passa el que passa. Quan vaig a comprar em pregunto com es poden trobar tant fàcilment talles de roba com la xs i en canvi per trobar talles més grans que la L o la XL és tant complicat. Tinc una amiga que per trobar la seva talla és difícil i el problema es troba en que surt desmoralitzada de les botigues i amb ganes de posar-se a dieta i no considero que sigui una persona grassa.
Menjar és un plaer i anar de compres a vegades també ho pot ser.
Així que s'ha de trobar l'equilibri entre les dues coses.


Sóc la noia del treball de recerca m'encanta comentar no ho puc evitar. :)

peretor dijo...

Vajam, lo d'anar de botigues em sembla bé. El que m'extranya és que els comerciants d'avui no tinguin més sentit comercial. Si la majoria de dones sou dones normals, no pas models mig anoréxiques, perque els comerciants no tenen roba per a vosaltres?. Proposo que es faci un llistat positiu de botigues que si tenen talles L, XL i XXL i que els mitjans de comunicació ho expliquin. Veurás com rápidament les botigues de les XS s'apunten a tenir roba per a vosaltres.
Menjar és un plaer i no té que estar renyit amb comprar-se roba. Home si us plau!.

sense vistes al mar dijo...

Doncs jo crec que l'idel és que no estés renyit amb la roba però a la pràctica ho és. L'equilibri al que jo em referia és com tu molt bé dius fer més L, XL, XXL tot i que aquí entrariem al tema del tipus d'alimentació que portem però això és un altre tema. El que passa és que actualment les talles de roba condicionen la forma de menjar. Em pots explicar perquè sinó tanta gent s'apunta a fer tantes dietes? Perquè va a la botiga i no li entren els pantalons que ella vol. Què passa? Doncs que decideix fer règim i es passa el temps que aguanti menjant amanida i peix a la planxa cada dia. Això és la trista realitat. M'agrada veure-ho? Doncs la veritat és que no però no puc negar que la roba condiciona la forma de menjar en alguna part de la població, prinicpalment les adolescents.

Meritxell Martí dijo...

Clavícules excel·lents... Excel·lent el post!

Amb poques paraules aconsegueixes arribar al moll de l'os (i mai millor dit).

Peretor, el problema va més enllà del fet que menys primes estem més maques; el problema és que calgui tant "estar maques".

peretor dijo...

En tot cas quan dic que menys primes esteu més maques, ho faig amb bona voluntat, donant a entendre que en la meva opinió i espero que en la de molts altres, la figura anorèxica, no és atractiva.
Ara bé, a tots i a totes ens agrada, agradar. Fins i tot a, nosaltres mateixos, quan ens mirem al mirall.
Salutacions.
.