martes, 23 de diciembre de 2008

El vel occidental

(En castellano)
Un amic m’envia un manifest masculí de pega. El primer punt del document diu: “Dona, si penses que estàs grassa, segurament ho estàs. No m’ho preguntis. No penso contestar-te”.

I jo em dic: la que mai s’hagi vist com una foca que ataqui aquest punt del manifest. Estic segura que molt poques podrien posar-s’ho per barret. Gairebé totes, en algun moment de la nostra vida –si no al llarg de tota, tota la nostra existència-, ens hem vist massa grasses.
I ens veiem rodanxones perquè tenim al cap la imatge mental d’un cos que no es correspon amb el que hauria de ser sinó amb el que han aconseguit imposar-nos a força d’imatges repetides. Però el nostre cos, és clar, no té relació amb aquest model absurd que hem interioritzat. No és estrany, doncs, que, a occident, l’anorèxia i la bulímia hagin passat de ser malalties poc comunes a convertir-se gairebé en epidèmiques.

¿Quan tardarem les dones occidentals en rebel·lar-nos contra aquesta tirania? El vel obligatori de les musulmanes em sembla terrible, però la presó que els models occidentals imposen als nostres cossos no ho és menys. ¿Quan ens decidirem a refusar el vel occidental?

viernes, 19 de diciembre de 2008

Recomanació /Recomendación

Podeu trobar una nova recomanació dins l'espai "jo lectora".

Podéis encontrar una nueva recomendación en el espacio "yo lectora".

Espais de la paraula

El CIRD, “Centre d’Informació i Recursos per a les Dones”, proposa formar els “Espais de la paraula”. Es tracta de formar grups de dones de diferents generacions que vulguin posar en comú les seves vivències en relació a les conseqüències dels fets del 36 i de la postguerra, per tal de poder donar l’oportunitat de fer la recuperació de dols silenciats a moltes dones que no ho van poder fer per la imposició del silenci, la por o la manca de mitjans, prendre consciència al llarg de les diverses generacions ( fins la 4ª) de com aquests fets ens han conformat en la nostra manera de ser i estar en el món, i recollir una part de la memòria històrica que té a veure amb les vivències que afectaren la vida de moltes dones en relació als seus cossos i les seves vides.

Els grups tindran una periodicitat mensual ( es veurien al CIRD un cop al mes durant una tarda al voltant d’una hora i mitja).

Si hi teniu interès no dubteu en posar-vos en contacte amb el Centre:

Centre d’Informació i Recursos per a les Dones
Ajuntament de Barcelona
C/Camèlies 36-38, 08024 BCN
Tel. 93.285.03.57

miércoles, 17 de diciembre de 2008

Plou? La culpa és del govern

Als anys 50s i 60s, quan jo era petita, per raons familiars viatjava molt sovint a França. Quan creuava la frontera tenia la impressió d’arribar no a un altre país, sinó a una altra galàxia, tan enorme era la diferència. El nivell de vida dels nostres veïns es trobava a anys-llum del nostre: la manera de viure, els productes de les botigues, els avantatges que tenien com a ciutadans, la seva mentalitat més avançada, fruit, esclar, d’un règim democràtic...

A finals dels 90s, les giragonses vitals em van portar a viure a França durant cinc anys. Quan m’hi vaig instal·lar, vaig adonar-me que aquella terra mítica havia perdut esplendor, no tant perquè hagués anat enrere com perquè el meu país d’origen havia aconseguit salvar dècades de retard en només vint anys. Els ho explicava als francesos i ho justificava per l’esforç brutal d’algunes generacions, que s’hi havien –ens hi havíem- deixat la pell.

Ara que estem en plena crisi, he de reconèixer que la meva anàlisi dels 90s era excessivament optimista: el nostre país havia millorat sí, però només de manera força superficial. Com els nous rics, havíem posat tot l’èmfasi en aquelles qüestions més vistoses que ens permetien anar del bracet amb els veïns. Havíem millorat molt el que era aparent i poc el que ho era menys, com les infraestructures. Ens havíem apuntat a jugar al monopoly i havíem basat el creixement econòmic en la construcció. Havíem menystingut la cultura de l’esforç perquè tot semblava ja assolit i, a més, d’una manera tan senzilla... Fins i tot, en un moment en què la ciutadania tenia accés de manera universal a l’educació, donàvem contramodels als joves, com si la instrucció fos ben bé prescindible per arribar a la meta.

I ara, que la crisis ens colpeja, tinc la impressió que tornem a allunyar-nos dels nostres veïns a passos agegantats. Que una part del que havíem construït durant vint-i-cinc anys se’n va en orris. Això sí, la gran majoria de gent creu que els ciutadans i ciutadanes no hi tenen cap responsabilitat, que la culpa és només del govern. Com els italians, culpem als polítics de tots els nostres mals. Piove?, diuen ells, porco governo!

I, en canvi, potser és la nostra gran oportunitat de reconstruir bé el país i d’implicar-nos-hi tots: polítics i societat civil.

viernes, 12 de diciembre de 2008

Nova recomanació

He recomanat un parell de llibres més a l'espai "Jo lectora".

Escriptora.

miércoles, 10 de diciembre de 2008

Ajudeu a atipar el tió solidari de l'Eduqueu les criatures de Catalunya Ràdio i el Banc dels Aliments!

(En castellano)
El programa Eduqueu les Criatures de Catalunya Ràdio i la Fundació Banc dels Aliments, amb la col·laboració de Bon Preu Esclat i Abacus, organitzen una campanya de recollida d'aliments amb el tió més gran del món!

Un tió de més de 14 metres, que els dies 20 i 21 de desembre trobareu al mig de l'Avinguda Diagonal de Barcelona, davant de Catalunya Ràdio.
El dia 21 de desembre a les 9:30h i a les 11:30h cagarà regals i sorpreses per a tots els nens!

Què pots fer per ajudar?
1. Proposa a l'escola dels teus fills o entitat que participi a la campanya de recollida d'aliments del Tió de l'Eduqueu i que reculli entre tots els alumnes paquets de pasta, arròs i llegums secs (només accepten aquests productes).
2. Porta menjar (pasta, arròs i llegums secs) els dies 20 i 21 de desembre al punt de recollida que es muntarà al costat del tió (10h a 17h) i vine a fer cagar el tió el dia 21 de desembre a les 9:30h i a les 11:30h.
3. Organitza una activitat/taller al teu poble o al centre dels teus fills i informa a tothom de la campanya.
4. Fes difusió de la iniciativa a través de material divulgatiu que et poden fer arribar per correu electrònic (cartells, flyers o mail).
5. Vés als establiments Bon Preu Esclat i compra vals per valor d'1euro i contribueix a la campanya. Els diners recollits el Banc dels Aliments els transformarà en menjar.
L'actuació dels Bancs dels Aliments es basa en 3 principis ètics bàsics: la lluita contra la fam i el malbaratament, la primacia de la gratuïtat i la seguretat d'una distribució justa. Què fan?
- 130.000 persones reben cada any l'ajuda alimentària del Banc dels Aliments.
- Recullen aliments d'unes 400 empreses .
- Els reparteixen a més de 500 entitats que els distribueixen entre persones necessitades d'aquí.

No us perdeu el tió més gran del món!
Engreixem-lo entre tots i veniu a picar-lo el 21 de desembre!


Envia un correu electrònic dient de quina manera t'agradaria participar com a voluntari atipemeltio@criatures.cat
Més informació a http://www.criatures.cat/

viernes, 28 de noviembre de 2008

Recomanació de lectura /Recomendación de lectura

Acabo de recomanar un dels últims llibres que he llegit a "jo lectora".

He recomendado uno de los últimos libros que he leído en "yo lectora".

lunes, 24 de noviembre de 2008

Vostès no estimen les dones

(En castellano)
Com a marciana, vull descobrir qui dissenya aquestes robes impossibles per a cossos més impossibles encara. Em compro unes quantes revistes de moda en què apareixen els grans modistes: John Galliano, Louis Vuitton, Valentino, Yves Saint Laurent, Gianni Versace... La gran majoria –vius o morts- són homes.
És evident que a aquests homes no els agraden els cossos femenins, no els interessen les corbes, no els atrauen els culs rodons, els pits plens i els malucs generosos. Sofreixen incompatibilitat amb les hormones femenines? Perquè és obvi que els agraden les figures andrògines: cossos sense pits, de cintura gens marcada i malucs estrets.
Una de dues: o els dissenyadors són pedòfils i van bojos pels cossos impúbers. O els dissenyadors són homosexuals i només s’interessen pels cossos masculins.
Tant de bo amb l’arribada de dones dissenyadores al món de la moda, els models canviïn i les formes femenines siguin benvingudes. Malgrat qui sap si també elles hauran estat educades en el menyspreu per la forma de guitarra que proporcionen els estrògens.

viernes, 21 de noviembre de 2008

Recomanació

He recomanat un nou llibre a "jo lectora". Espero que us agradi.

lunes, 17 de noviembre de 2008

Els quioscs no són el problema


(En castellano)
L’Audiència de Barcelona ha condemnat a 17 anys de presó els nois que van cremar viva una indigent en un caixer automàtic de la ciutat. I a mi, m’alegra comprovar que el tribunal ha respost a les expectatives d’un dels dos nois, que, en acabar el judici, s’hi va adreçar per exigir-los que fossin justos. Tinc la impressió, però, que l’inculpat buscava un resultat ben diferent quan demanava que es fes justícia.

Justícia és, també, el que necessiten les persones que tenen un quiosc a Barcelona i que han estat advertides de la necessitat de mantenir els productes dins dels límits del quiosc, sense envair les voreres, un espai reservat als vianants. En cas contrari, ¡multa!

En primer lloc, no sembla que els quiosquers tinguin cap responsabilitat ni pel que fa al disseny dels quioscs ni en el fet que cadascuna de les revistes que venen vagi retractilada amb plàstic damunt d’un cartró enorme i acompanyada de qualsevol carallada –una bossa, un impermeable, un cinturó...- que és, suposadament, un esquer per als compradors. Esquer que la majoria acabem llençant a la paperera juntament amb el plàstic i el cartró! I tampoc no són culpables de les tones de paper que acompanyen el diari del diumenge.

En segon lloc, no sembla que els vianants estiguin gaire amoïnats pel desplegament de material fora dels límits del quiosc. Més aviat, semblen preocupats per esquivar a temps el ciclista o el motorista que circulen per la vorera. O empipats perquè no poden passejar per la Diagonal despreocupadament sinó que han de dur sempre connectat el radar-detecta-bicis.

En tercer lloc, és obvi que resulta més fàcil multar els propietaris dels quioscs, que sempre són al mateix lloc, que no pas els motoristes o ciclistes que posen en perill la integritat dels vianants, ja que, per a això, es necessita molta més vigilància per la ciutat.

Vist el cas per a sentència, considero que els quioscs no són el problema. I que, per a la tranquil·litat dels vianants, s’ha de perseguir els vehicles que envaeixen les voreres. Això seria de justícia.

martes, 11 de noviembre de 2008

La Tribu de Camelot

video


Ha sortit un nou llibre de la nova col·lecció La tribu de Camelot per a nens i nenes de 8 a 12 anys. El llibre es diu La Carlota i el misteri del canari robat i en podeu veure una presentació fantàstica en aquest vídeo. (Fitxa del llibre.)


Ha salido un nuevo libro de la nueva colección La tribu de Camelot para niños y niñas de 8 a 12 años. El libro se llama Carlota y el misterio del canario robado y podeis verne una presentación fantástica en este vídeo. (Ficha del libro).


Escriptora / Escritora

viernes, 31 de octubre de 2008

Aquesta roba és un horror!

(En castellano)
Posem per cas que és una marciana qui viatja a la Terra. Abans de posar-se dins la càpsula espacial, a la criatura li han donat aparença humana. A partir d’unes mesures estàndard, li han proporcionat malucs, pits concordes i una cintura estreta que li dóna una forma de guitarra.

La marciana arriba a la Terra i decideix comprar-se roba. En tots els aparadors, els maniquís vesteixen amb unes peces tentadores. En un comerç, demana el vestit del maniquí. “Impossible”, li diuen davant la seva sorpresa, “és la talla 36 i no li entraria; la seva deu ser la 42”.

Dins els emprovadors hi ha una noieta de 14 anys. Es lamenta perquè res li queda com al maniquí. “Vaig feta un carnestoltes”, plora la noia, embotida en una samarreta de licra i uns pantalons molt estrets de cintura caiguda.

La marciana pensa que el que és grotesc no és la noia sinó la roba dissenyada per aquestes figures d’aparador, altes i primes, que no s’assemblen a les dones de carn i os.

Amb una roba pensada pel seu cos, la noia no sofriria i, a més, estaria preciosa. El pitjor és que resultaria difícil convéncer-la, ja que les revistes i la publicitat li han fet creure que aquesta és l’única roba possible.


Escriptora.

miércoles, 29 de octubre de 2008

Recomanació fervent

He recomanat un nou llibre a "jo lectora" ( A merced de la vida. Mi último año ). Espero que us agradi tant com a mi.

viernes, 24 de octubre de 2008

De gran, vull ser banquera


( En castellano )
Fa unes dies, Benet XVI va declarar que, mentre que els bancs cauen, la paraula de Déu és l’única realitat sòlida.

Jo hi discrepo. Pel que he pogut entendre d’aquesta crisi que ens tenalla, l´única realitat (?) sòlida és la banca. O sigui, una colla de poderosos que cobren salaris delirants per les seves gestions, fins i tot, les pèssimes; declaren beneficis astronòmics de la banca un any rere l’altre; fan operacions amb els diners dels ciutadans i, quan van maldades i els inversors els volen recuperar, no tenen prou calés per respondre; i, portats per un ànim de lucre desmesurat, s’inventen productes d’alt risc que, esclar, fracassen.

Finalment, el sistema es col·lapsa com un castell de cartes i arriba la crisi. Aleshores, els governs consideren que cal salvar la banca amb una injecció de calés dels contribuents, que són els que, d’altra banda, no poden pagar aquestes hipoteques que els escanyen i que s’han vist obligats a signar per comprar un pis, encarit artificialment a mans dels poderosos. I no les poden pagar perquè el consum cau, les empreses pleguen i els treballadors són acomiadats.

Tot això, en els “països desenvolupats”. El que és pitjor, però, és que segons el Fons Monetari Internacional (FMI), el món és a punt d’iniciar la recessió. O sigui, que els països del “tercer món”, després d’una adaptació obligada a les regles financeres i econòmiques del FMI i del Banc Mundial, veuen com, sense haver arribat a enlairar-se, cauran a les simes de la depressió econòmica. Dit d’una altra manera: sense haver estat mai rics, passaran a ser encara més pobres per culpa de les normes dels poderosos. Amb l’agreujant que els pocs diners que els països potents dedicaven a ajudar-los, serviran ara –multiplicats per mil- per salvar la banca.

¿I els banquers a tot això? ¿Es replantegen un canvi de sistema? No ho crec si he de jutjar per les paraules d’un economista liberal que fa poc parlava a la TV: “No cal modificar el sistema”, deia; “de tant en tant s’autoregula i deixa a la cuneta als qui no serveixen”.

Però els de la cuneta mai no són els banquers. O sigui, de gran vull ser banquera.


Escriptora.

viernes, 17 de octubre de 2008

Morir de fam

(En castellano)

Si un marcià arribés a la Terra, quedaria perplex pels incomprensibles comportaments dels humans.

Imaginem que el marcià visita en primer lloc un camp de refugiats d'Etiòpia i es topa amb persones famèliques: costelles marcades, cames com filferros, clavícules excel•lents, galtes enfonsades, grans ulls tristos, ganyotes de dolor... En recórrer a la seva enciclopèdia digital, comprova que al món 923 milions de persones passen fam i que cada dia 12.000 criatures moren d'inanició.

Imaginem que, després, el marcià aterra a París, en un centre de moda, al costat del qual proliferen bars, restaurants, fleques, bomboneries i supermercats. El marcià contempla la passarel•la en què desfilen dones amb aspecte famèlic: costelles marcades, cames com filferros, clavícules excel•lents, galtes enfonsades, grans ulls tristos, ganyotes de menyspreu... La seva enciclopèdia digital li marca un enllaç amb la paraula “anorèxia”. Potser ara el marcià aconsegueixi saber per què es maten de fam dones que haurien d'estar saludables i alegrar-se d’això.

El marcià decideix abandonar aquell planeta idiota i, abans de tancar l'escotilla de la seva nau, com Astèrix exclama: “Estan bojos, els humans”.






Escriptora

viernes, 10 de octubre de 2008

Que es comprin mocadors de paper!

En un article de Javier Marias hi trobo un fragment que és tota una joia ideològica. Diu així: “Yo estoy seguro de que mis primeras canas en las sienes me salieron en 1982, cuando una joven americana un poco fanática creyó –o eso dijo– haberse quedado embarazada, y durante mes y pico –entonces no había, o se usaba menos, lo que creo que se llamaba predictor– me tuvo en vilo, haciéndome yo a la idea de que tendría que emigrar a Massachusetts con una familia improvisada (...). Por fortuna no me han salido muchas más canas desde entonces y todo quedó en una falsa alarma, acaso doblemente falsa.”

Els dos destacats en cursiva son meus, esclar. El primer destacat –eso dijo- posa de manifest que l’escriptor concedeix poca credibilitat a la noia que tenia por d’haver-se quedat prenyada d’ell. El segon –acaso doblemente falsa- acaba de demostrar que ell no de la creu.

Un cop comprenc –perquè Marias així ho vol- que les notícies de Massachusetts ell les considerava simplement una treta per “pescar-lo”, arribo també a la conclusió que Marias menteix quan s’imagina ell mateix anant-se’n a viure a USA. Si no es creia el que la noia li explicava ¿de debò hauria corregut a fer-li costat? M’hi jugo qualsevol cosa que no.

I la noia americana s’hauria trobat no amb uns quants cabells blancs a les temples, com el Marias, sinó amb una criatura al coll a la qual hauria hagut de pujar, potser sola i sense ganes. O això o avortar. I la decisió, ben amarga, i tant!, l’hauria hagut de prendre sola.

I és que la determinació d’interrompre voluntàriament l’embaràs és bàsicament de la dona. Per això, les dones ens vam escarrassar fa anys per obtenir una llei que ens garantís la interrupció de l’embaràs en condicions. En condicions legals, sanitàries, de gratuïtat... I vam aconseguir una llei –la de l’any 1985- que, si bé no era perfecta, almenys podia ajudar les nostres germanes petites, les nostres filles i a nosaltres mateixes si es tornava a donar el cas a no haver de passar per la doblement traumàtica experiència d’avortar en una llengua estrangera.

Aquesta llei imperfecta, esclar, va acabar esclatant a la cara de les dones, algunes de les quals van ser cridades a declarar com a imputades per haver avortat. O sigui, un malson diferent, però malson al cap i a la fi, recomençava per a moltes dones.

Ara, el govern socialista promet una nova llei que doni seguretat a les dones. I l’església catòlica ja s’hi ha posat de cul. Fins i tot el Vaticà, molt entristit per la notícia, reclama participar en el debat.

¿Els cardenals estan tristos? Doncs que es comprin moltes caixes de mocadors de paper i que s’hi eixuguin les llàgrimes de cocodril! ¿Què potser han plorat algun cop per totes les dones mortes de part? ¿Per les violades?

Segons les estadístiques de l’ONU, cada minut mor en algun lloc del món una dona com a resultat d’una complicació durant l’embaràs o el part; cada minut 110 dones pateixen complicacions relacionades amb l’embaràs; cada minut 300 dones es queden embarassades sense haver-ho volgut; i cada minut 40 dones avorten en condicions de risc. Es calcula que cada any al món es produeixen uns 50 milions d’avortamens provocats, dels quals uns 30 milions són legals i 20 il·legals i, per tant, amb un risc molt elevat per a la vida de la dona.

El que es planteja, doncs, és un dilema moral: o la salut i la vida de les dones o permetre que es desenvolupi un fetus i arribi a néixer una persona.

Un dilema moral és un problema que pot resoldre’s mitjançant dues solucions, cap de les quals és del tot acceptable. Per exemple, un tren ve a tota velocitat i vostè és al costat d'una bifurcació on hi ha una agulla que es pot accionar perquè el tren, que no pot detenir-se, vagi per una via o per l'altra. En una de les vies hi ha un treballador i en l'altra tres. De vostè depèn que el tren vagi per una via o per l’altra.

És obvi que el Vaticà s’estima més que el tren vagi per la via on hi ha les dones. Però també és obvi que les dones han de tenir la possibilitat de resoldre el dilema moral per elles mateixes. I les que optin per la interrupció de l’embaràs han de poder fer-ho en condicions d’absoluta seguretat.

Sembla obvi, però no ho és tant

Llegeixo al diari que els ordinadors i els telèfons de la centraleta del CERN van veure’s col·lapsats de missatges i trucades de diferents països, el mateix dia que es va posar en funcionament l’accelerador de partícules més gran de la Terra.
Els missatges eren d’aquesta mena: “Acabo de tenir un fill: per favor, no destruïu el món”. O sigui que una part de la població del planeta havia reaccionat negativament perquè havia entès –malentès, esclar- que l’enginy físic posat en marxa a Ginebra serviria per crear un forat negre que s’empassaria l’univers i no pas per trobar respostes a la formació de l’univers.

Sovint la reacció o falta de reacció de la ciutadania obeeix a aquesta discrepància entre el que realment passa i el que de debò entén la gent. Per posar un altre exemple d’aquesta mena, l’Estatut.

A l’hora d’anar-lo a votar, la ciutadania va reaccionar amb força indiferència, si tenim en compte que només el 48,85% va acostar-se a dipositar la papereta a les urnes. O sigui que moltes ciutadanes i ciutadans de Catalunya van entendre que això de l’Estatut no tenia cap mena de relació amb ells i es van plegar de braços.

¿Haurien reaccionat de la mateixa manera si haguessin entès que de l’Estatut depenia, posem per cas, el finançament de Catalunya? Ho dubto. Perquè la gent sap comptar.

I, si no, només cal dir-los que si els calers que rebia Catalunya resultaven anys enrera una quantitat acceptable per als seus 6 milions d’habitants, ara, quan ens acostem molt als 8 milions d’habitants (segons dades de la sanitat publica catalana), resulta clarament insuficient.

O dir-los que Catalunya paga a l’Estat els impostos que li corresponen, però que l’Estat gasta a Catalunya menys del que seria raonable – i així ens llueixen les catenàries o les estacions elèctriques-, amb la qual cosa tenim un dèficit fiscal que s’incrementa any rera any.

Estaria bé que no només els polítics, sindicats i patronal fessin pinya, sinó que tota la societat civil catalana es bolqués per aconseguir un finançament just. Potser hauríem de col·lapsar la centraleta de Moncloa amb missatges d’aquesta mena: “He tingut un fill: no me’l deixeu sense escola”.

Escriptora.

lunes, 4 de agosto de 2008

Fes-hi un cop d'ull!

(En castellano)
He recomanat tres llibres nous a "jo, lectora" (Amor en Clima frío; Com dir-li adéu; Las nuevas soledades). Tal vegada algun pugui ser un bon suggeriment per a les vacances.
No deixis de llegir l'entrevista que em va fer Mar Jiménez per l’Avui i que he penjat a “jo i MMCC”

miércoles, 30 de julio de 2008

La mirada del codi penal


Llegeixo que al pederasta Nanysex li han imposat 58 anys de presó en comptes dels 175 demanats pel fiscal. La raó de la rebaixa és que el jutge, vistes les pel·lícules de l’acusat, va considerar que no hi havia hagut prou violència per qualificar els fets de violació.


Em quedo perplexa amb la sentència quan recordo que l’acusat va admetre que, aprofitant-se de la seva condició de cangur, havia abusat de criatures d’un i dos anys, a les quals havia magrejat, masturbat, practicat fel·lacions i gravat amb vídeo per difondre’n les imatges a través d’Internet. Em pregunto què deu entendre el jutge per “violència”. ¿No resulta una brutalitat intolerable qualsevol de les accions del paio amb la canalla?


Potser, però, la culpa no és tan sols del jutge sinó també del codi penal i de la mirada amb què va ser redactat. Segons l’article 181, “qui, sense violència o intimidació i sense que hi intervingui consentiment, realitzi actes que atemptin contra la llibertat (...) serà castigat, com a responsable d'abús sexual, amb la pena de presó d'un a tres anys o multa de divuit a vint-i-quatre mesos”. Quin contrasentit! Atemptar contra la llibertat sexual és una forma de violència.


Considero que el codi penal té encara –malgrat les esmenes dels darrers anys- una mirada androcèntrica que actua com a atenuant de determinades conductes eminentment masculines.

Aquesta mirada considera que un home sempre et dóna plaer. Així doncs, o et resisteixes fins al martiri o creuran que t’hi has prestat voluntàriament. Com a mostra, les paraules del Premi Cervantes 2000, Paco Umbral: “El violador de l'Eixample (...) duia navalla per persuadir les seves víctimes, si és que pot anomenar-se així la beneficiària d'un clau inesperat, atzarós, bandoler i juvenil.”


Aquesta mirada, també, fa que, si paralitzada per la por, pel sentit comú (ser violada és un “mal menor” comparat amb ser assassinada), la inferioritat física i/o la ignorància (en cas d’una criatura) no et resisteixes, al violador li surti judicialment barata l'agressió. Potser per això, resulten menys increïbles els fets que se li imputen a Jorge Corsi, catedràtic de violència en l’àmbit familiar a Argentina, detingut fa poc i acusat de dirigir una xarxa de pederastes.
Article publicat a EL Periódico 30-7-08

martes, 1 de julio de 2008

Problemes globals, solucions globals



Acabo de llegir Economía para un planeta abarrotado de l’economista Jeffrey Sachs, que fa bascular els problemes de la Terra sobre aspectes com el canvi climàtic, el ràpid increment de la població, la pobresa extrema... La seva tesi és que la humanitat té el repte d’adonar-se que comparteix un destí comú i que l’única solució passa per noves formes de cooperació global.


En recomano la lectura, però per adonar-se que hem d’aprendre a viure d’una altra manera només cal saber que el 14% de la població mundial concentra el 75% de les riqueses de la Terra i que una sisena part de la humanitat continua atrapada en la pobresa extrema. O que els recursos naturals, com el petroli i l’aigua, no són il·limitats i que difícilment poden suportar el consum desenfrenat que imposa el capitalisme salvatge. O que el planeta ha arribat gairebé als 6.600 milions d’habitants, dels quals n’hi ha 854 que passen gana i 100 que estan en situació de risc de passar-ne. D’aquests 6.600 milions habitants, n’hi ha també 2.400 (1.300 milions de xinesos i 1.100 milions d’hindús) que s’han incorporat a la cursa del consum desaforat i que ja no en tenen prou de menjar arròs sinó que, ara, volen menjar hamburgueses. I que per produir un quilo d’arròs calen 3000 litres d’aigua, però per a un quilo de vedella se’n necessiten 16.000.


Durant uns dies, els supermercats del nostre país es van veure afectats per la vaga endegada pels transportistes, esparverats pel preu del petroli. Les lleixes van buidar-se per la manca de reposició de mercaderies i per l’afany acumulatiu de la ciutadania, que tenia pànic de patir fam.


Cridava l’atenció aquesta por de passar gana que, aquí i ara, per a la majoria no és més que un miratge. I cridava l’atenció sobretot perquè els causants principals de la crisi energètica i d’aliments, del canvi climàtic i, en conseqüència, de la fam al món som els d’aquí, o sigui, la gent del “primer” món. Però d’això gairebé ningú no en parlava.


Com recorda Sachs, les primeres societats industrialitzades van comprendre que no podien permetre que els pobres visquessin en la misèria, les malalties i la fam perquè allò provocava delictes, inestabilitat i malalties per a tothom. Així que, ni que sigui per egoisme, caldria buscar solucions globals.

Publicat per El Periódico 3o de juny 06

lunes, 30 de junio de 2008

Contra l'eurodirectiva de les 65 hores




No podem tornar als temps pre-industrials! Hem de conservar els drets adquirits dels treballadors i treballadores. Si s'aprovés aquesta directiva, les principals perjudicades serien les dones. La conciliació deixaria de ser una utopia per ser un impossible.


AFEGEIX-TE a la campanya i SIGNA el manifest a l'apartat de campanyes.

jueves, 19 de junio de 2008

La “feliz” familia patriarcal o el anuncio de un coche en la tele

(En català)


El niño, destructor y toca-narices, catapulta el coche con el que juega sobre las muñecas de la niña (su hermana).
La niña, cursi y pasiva, se pone a lloriquear y a gritar: ¡Ay, mamá!
La mujer (la madre), falta de autoridad, sigue leyendo (menos mal que algo es positivo en el anuncio) y grita: ¡Juan!, esperando el Juan (padre y marido) imponga orden.
Juan, con pinta de pasar de todo, sigue cuidando el jardín y grita con poca convicción: ¡Luis!Y yo, que nunca voy a comprar la marca de coches que anuncian, pienso: ¡Qué encanto, la familia patriarcal, con sus roles preestablecidos

jueves, 12 de junio de 2008

Una no son todas


(En català)

El 6 de junio del 2008, Alvaro Marchesi publicaba en El País un artículo que empezaba de este modo: “Desde hace varias décadas, los psicólogos cognitivos han estudiado el razonamiento humano y han encontrado determinados errores en los que caen, sin darse cuenta, un significativo número de personas. En algunos casos, en el origen de estos sesgos operan factores ideológicos; en otros son de tipo afectivo y en el resto, simplemente se produce un razonamiento que se salta la secuencia lógica esperada. Uno de los experimentos reportados para comprobar estos sesgos se refiera a la inferencia general desde los casos particulares: si hay un fumador empedernido, por ejemplo, que vive hasta los 90 años, la conclusión "lógica" es poner en cuestión la afirmación de que el tabaco es dañino para la salud. Cuando se formulan relaciones entre determinadas variables comprobadas de forma empírica, no es extraño que algunos interlocutores las pongan en duda y ejemplifiquen su oposición con algún caso concreto conocido.” (Ver artículo completo en La vida y MMCC El acceso a la educación, clave de la igualdad).

Si me interesó ese artículo es porque, efectivamente, ese sesgo de razonamiento se da muy a menudo en las cuestiones referidas a las mujeres.

Algunos ejemplos.

1. El lunes 9 de junio en una tertulia radiofónica cito las diferencias salariales entre hombres y mujeres. Huelga decir que es un dato de sobras conocido puesto que los estudios realizados por el Instituto Nacional de Estadística o los del Centro de Investigaciones Sociológicas o el Instituto de la Mujer una y otra vez siguen mostrando esa desviación salarial entre unos y otras. Un oyente manda un mensaje a la radio: “Basta ya de mentiras; en mi empresa todos cobramos igual.”

2. Un amigo me comenta la situación tan injusta para cierto hombre que no ha recibido un determinado galardón. Me dice: “Si hubiera sido mujer, se lo hubieran otorgado, no te quepa duda”. Me entretengo en contar a los galardonados: 15 hombres y 8 mujeres. Queda demostrado que siendo hombre tenía el doble de posibilidades que siendo mujer. Y, sin embargo, sólo por el hecho de que ahora ya hay mujeres en la vida pública parece que sólo hay mujeres.

3. Una mujer me dice que, puesto que ella ha llegado a un determinado puesto laboral con un determinado salario, todas pueden conseguirlo. Y sigue: que las mujeres están empoderadas y para muestra, Merkel. Y yo miro y remiro, busco y rebusco en los periódicos y en los estudios, y más me parecen la excepción que confirma la norma que la norma en sí misma.

lunes, 9 de junio de 2008

Crònica d’una setmana agitada (com moltes!)




Dissabte 31 de Maig
Matí
Assisteixo amb la María Freiria al Consell Nacional de Dones de Catalunya, que se celebra a Lleida.
M’hi trobo amb velles conegudes: la presidenta de l’Institut Català de les Dones, la Marta Selva, l’Anna Solà, la Montse Vilà, la Neus Roca, la Isabel Sales, la Rosa Artigues, la Rosa Ma Fernàndez...
No em puc quedar fins al final, però tinc temps de fer un aplaudiment silenciós a la Montse Vilà, nomenada segona vicepresidenta del Consell.
Tarda
Me’n vaig cap a Osca, a la “Feria del Libro”. Coincideixo amb dos escriptors de Saragossa, encantadors: en Santiago Morata i en Manuel Cortés. Després de dinar, faig per a gent jove una xerrada, el títol de la qual és “Escriure des d’una mirada lila”. Al final resulta que, sota la carpa que ens aixopluga, hi ha adolescents i també persones adultes.
Fa tant fred que no sembla finals de maig!

Dimecres 4 de juny
Matí
Participo en un debat amb tres escriptors d’Amèrica del Sud a Com Ràdio, sobre els hàbits de lectura de la gent jove.
Tothom s’entossudeix a dir que la gent jove no llegeix. I és cert que llegeixen menys del que algunes persones voldrien/m. Però llegeixen més del que llegia la gent jove als anys 50s, més del que ho fa la gent adulta ara mateix i molt més del que seria pensable atesa la dispersió i la manca de temps de la societat en què els ha tocat viure.
Això sí, jo faig tot el que puc per encomanar-los les ganes de llegir!
Tarda
Me’n vaig a Sentmenat on tinc una xerrada amb el club de lectura de la biblioteca. Les bibliotecàries, com sempre, encantadores i professionals. La directora, una dona pleníssima d’idees brillants.
La xerrada amb lectores (moltes, com sempre) i lectors (pocs, com sempre) resulta interessant, estimulant i gratificant.
Surto de la biblioteca preguntant-me per què llegeixen més les dones que els homes.

Dijous 5 de juny
Tarda
Sóc a Madrid per presentar, a la seu del Consejo de Mujeres del Municipio de Madrid, la meva novel·la Atrapada en el espejo. L’ambient és càlid i agradable. Després de la meva xerrada, algunes de les dones em fan preguntes i em diuen que, després de llegir-se el llibre, m’escriuran. Ho espero!
Sortint de la presentació, me’n vaig a sopar amb el meu amic Javier López Facal.

Divendres 6 de juny
La Mar Jiménez, periodista de l’Avui, em ve a fer una entrevista. M’encanta parlar amb ella: és jove, una professional de primera i una dona lluitadora. Parlem de feminisme.

Buenos días


Viñeta de Erlich (El País, 2-6-08) , colgada con cariño pensando en quienes cada lunes por la mañana cuando suena el despertador desearías dimitir de todo... por lo menos durante las siguientes 8 horas.

lunes, 2 de junio de 2008

Homes, penseu en les vostres filles

(En castellano)
Llegeixo la notícia sobre un estudi fet per la fundació CIREM. Segons sembla, a Catalunya hi ha 32.000 dones amb estudis superiors que s'estimen més quedar-se a casa en lloc d'exercir la seva professió perquè les seves expectatives laborals no es corresponen amb la seva formació. Com a dona, la xifra em posa de mal humor, però, si fos home, tampoc em deixaria indiferent.

Posem que sóc un home, amb un fill i una filla. El noi ens té sempre amb l'ai al cor mentre està escolaritzat (un 34,8% d'abandonament d'ells contra un 22,4% d'elles). Per fi, tots dos són a la universitat per fer una carrera superior. Ella la fa amb notes millors que ell i la completa amb un màster, sempre enganxada a l'ordinador. Ell també sempre s'es- tà amb el nas a la pantalla, però es dedica als xats o als jocs confirmant els resultats dels estudis sociològics. Amb tot, a l'hora d'entrar al mercat laboral, és el meu fill qui aconsegueix una feina i no pas ella (triple d'atur entre les universitàries que entre els universitaris).

Finalment, després de molt temps, la meva filla és contractada com a secretària en una empresa on fa fotocòpies i altres tasques pròpies d'una doctora i màster com ella. Cinc anys més tard, la diferència de sou entre el meu fil i la meva filla és del 25% i, al damunt, ella ha tingut una criatura i va atrafegada per culpa de la doble jornada (les dones dediquen a la llar el triple de temps que els homes). Farta, la meva filla abandona el món laboral i es queda a casa. Jo l'observo netejar els vidres i ocupar-se de la sogra, que té Alzheimer, i penso que malaguanyats els diners que vaig dedicar a donar-li formació i malaguanyades les hores que ella hi va invertir. I malaguanyat també el talent que es deixa perdre el país.

Aquest podria ser el final de la història si no fos que encara serà pitjor. O la meva filla es penedirà d'haver renunciat a un projecte de vida autònoma i voldrà tornar al mercat de treball, que l'escopirà. O s'adaptarà i quan sigui vella haurà de viure amb la pensió del marit o la de viduïtat, perquè ella mai no haurà cotitzat.

Si fos un home, pensant en la meva filla, lluitaria per millorar les condiciones laborals de les dones.
Publicat per El Periódico de Catalunya 2-6-08

domingo, 1 de junio de 2008

George Clooney

(En castellano)

Segons sembla l’han declarat dues vegades l’home més sexy del món. No m’ho puc creure!

Jo el declararia cada dia vint milions de vegades –pel cap baix!- el paio més guapo, sexy i encantador del planeta.

martes, 27 de mayo de 2008

Custodia compartida

(En català)




Se está preparando un nuevo código de familia en Cataluña en el que se establece que, en caso de divorcio, la custodia compartida será la norma habitual. A mí, me parece perfecto, porque niños y niñas necesitan una madre y un padre, siempre, no sólo después del divorcio sino también antes.

La custodia compartida, pues, es beneficiosa para la prole. También para los hombres, que tienen el derecho ¡y el deber! de ocuparse de ella, del mismo modo que tienen el derecho y el deber de ocuparse de su anciano padre alzheímico o de llevar al ginecólogo a su anciana madre sin esperar a que se ocupe de ello la nuera. Y también es beneficioso para las mujeres, porque así encuentran tiempo libre para ellas, ya sea para descansar, para promocionarse profesionalmente, para ligar...

Por lo visto, esta norma separará las cuestiones afectivas relacionadas con la progenie de las cuestiones económicas, lo que también me parece un acierto. Pongamos que se separa una pareja en la que ambos trabajan y tienen ingresos similares. ¿Por qué regla de tres tiene que quedarse ella con el piso? Si lo quiere conservar, va a tener que pagarle la mitad a su ex, que se larga de casa. Es justo. Como también lo es que, si la mujer ha renunciado, con el beneplácito de su pareja, a su carrera y ha accedido a tener una ocupación laboral a tiempo parcial o ha renunciado por completo al trabajo remunerado para poder ocuparse de hijos e hijas, en caso de divorcio, no se vea castigada económicamente. No sería justo.

Parece también que la custodia compartida exigirá un plan de parentalidad, esto es, que la mujer y el hombre cuenten cómo van a ejercer de madre y de padre cuando les toque hacerlo por turnos separados. Porque no sería razonable que uno reclamase la custodia compartida para, luego, dejar a la prole en manos de un canguro, ¿no? Considero que los planes de parentalidad necesitarán también un seguimiento post-divorcio.

domingo, 25 de mayo de 2008

Clicka't-tecnologies en femení

(En castellano)





Dijous a la tarda vaig participar a l’acte “Clicka’t – Tecnologies en femení”, organitzat al CityLab de Cornellà pel Consell de les Dones del Baix Llobregat.

Les tecnologies per a dones són idèntiques que les tecnologies per a homes, però cal parlar-ne en clau de gènere per tres raons:

- perquè les dones d’una certa edat es pensen que no estan fetes per a això, però, quan s’hi posen, en descobreixen tots els avantatges i, de passada, la seva pròpia habilitat. Així lluitem contra la fractura digital de gènere.

- perquè ens cal omplir Internet de continguts lliures d’estereotips de gènere (perquè tinguin visió androcèntrica ja tenim tots els altres, oi?).

- perquè la xarxa és un mitjà perfecte per a les dones:
* és igualitària, és a dir, està per damunt de les diferències de sexe o dels estereotips de gènere.
* és desjerarquitzada. A les xarxes clàssiques hi ha sempre un component jeràrquic (de dalt a baix o del centre a la perifèria). Internet, en canvi, va ser concebuda com una xarxa plana, on tots els nodes són iguals.
* és virtual. No requereix una presència física i es pot fer servir a qualsevol moment de dia o de la nit.
* és barata.

Vaig ser la moderadora de l’acte que vaig tenir la sort de compartir amb la meva amiga Montse Boix, editora del programa “Esta Mañana”, dirigit per la Pepa Bueno a Televisió espanyola, i creadora de Mujeres en red , una xarxa de referència d’intercanvi d’informacions de dones en castellà. (la Montse Boix és la que parla a la foto)

Les altres dues ponents de l’acte eren la María Montesinos, directora d'Indera, i la Silvia Vega. La Silvia va parlar al públic en video-conferència des de Quito, a Equador.

miércoles, 21 de mayo de 2008

La bomba i el petard

(En castellano)

Chacón, ets la bomba!
La Carme Chacón, ministra de defensa, acaba de tenir el seu primer fill, en Miquel. Felicitats, Carme! I ha decidit que s'agafarà dos dels quatre mesos de baixa maternal -gran exemple de cara als empresaris convençuts que les dones, si volen ser directives, no poden ser mares o han de renunciar a agafar-se la baixa (com si ells no se l'agafessin quan tenen un còlic nefrític, posem per cas!). Els altres dos mesos de baixa se'ls agafarà el marit, que també resulta un exemple impecable. Felicitats, dones!
Lorenzo, ets un petard!
En Jorge Lorenzo va acabar segon a la cursa de 250 cc de le Mans. Un lloc esplèndid si es considera que el noi ha corregut amb els dos turmells trencats i, en acabar la cursa, l'han hagut d'agafar en braços i posar-lo a la cadira de rodes. Els periodistes el titllen d'heroi i de superman ( i va de poc que no diguin: quin mascle!). Jo no ho veig com ells. En Lorenzo em sembla un irresponsable. Quina llàstima que la masculinitat es continuï construint sobre el fet de ser temerari!

martes, 20 de mayo de 2008

Adicta al chocolate

(En català)


Mi perfil no lo cuenta pero soy, sobre todo, adicta al chocolate. El negro, con un 75% de cacao. Dejarlo fundir entre la lengua y el paladar me lleva a tocar el cielo con la punta de los dedos.
Acabo de leer en el periódico que el chocolate es bueno para mejorar el ánimo, potenciar el buen humor y la sensación de bienestar, para reducir la presión arterial, para mejorar el metabolismo de la glucosa y la resistencia a la insulina... Vamos, que es perfecto.

lunes, 19 de mayo de 2008

Una Presentació interessant

Us deixo l'enllaç d'una Presentació molt interessant de l'Associació que presideixo.

"Dones en Xarxa"

jueves, 15 de mayo de 2008

“La maté porque era mía”


(En castellano)

Llegir els comentaris digitals dels lectors a determinades notícies permet entendre bé quina és la mentalitat general del país pel que fa als drets de les dones i a la violència que s’exerceix contra elles pel fet de ser-ho. I he escrit “lectors” perquè la majoria dels que pengen observacions a les notícies de gènere són homes.



Avui, els diaris recullen la sentència del Tribunal Constitucional que declara que la llei contra la violència de gènere no és inconstitucional. Un dels comentaris diu: “Creo sinceramente que posiciones totalitaristas como la de esta sentencia puede (sic) conducir a un aumento de la misoginia.” La frase m’ha recordat la que una vegada em va llençar a la cara un alumne d’ESO d’un institut, després de fer-los una xerrada sobre el meu llibre El diari blau de la Carlota, que, entre altres menes de violència, toca el de la violència contra les dones. Em va dir: “¿No et fa por que el que tu dius ens provoqui als nois una reacció encara més violenta cap a les noies?”.



O sigui, noies, dones, si no voleu que us peguin, “calladitas, en casa y con la pata quebrada”. Si reclameu els vostres drets, si reclameu que s’aturi aquesta xacra que és la violència de gènere, la reacció masculina serà temible. Esteu avisades. Ho diuen ells, no pas jo. Si no us ho creieu, mireu els comentaris de qualsevol diari digital.



L’eradicació de la violència de gènere està molt lluny d’aconseguir-se, entre d’altres raons perquè gairebé ningú no li dóna la importància que en realitat té. Quan es consideri un problema d’Estat, de la mateixa magnitud que, per exemple, el terrorisme d’ETA, ja li tindrem un peu al coll.



Gairebé ningú, però, troba que terrorisme d’estat i terrorisme masclista siguin equivalents. Durant la campanya electoral, en un sol dia van morir 4 dones a mans de les seves parelles o ex-parelles. La campanya no es va aturar i els candidats van trigar 24 hores a reaccionar. Una setmana més tard, quan ETA va matar un home al País Basc, es va suspendre la campanya electoral i totes les forces polítiques van sortir al carrer per fer patent la seva repulsa.



Els militants etarres, moguts per una idea d’Estat, imposen les seves idees a cop de terror. Els homes masclistes, moguts per una idea de superioritat, imposen les seves idees també a cop de terror. És aquesta la raó per la que terrorisme d’estat o terrorisme masclista són jutjats amb una especial gravetat. I per això són necessàries lleis específiques per aquesta mena de crims.



Però encara n’hi ha molts que pensen que la violència cap a les dones, ni que sigui la violència simbòlica que impliquen els comentaris que pengen als diaris, té la seva raó de ser.


domingo, 11 de mayo de 2008

La viga en el propio

(En català)


En nuestro país se utiliza a menudo la etiqueta “literatura de mujeres” y siempre negativamente. Por ello, me sorprende la reacción benévola y hasta enfervorizada que suscita L'últim patriarca, de Najat el Hachmi, novelista de origen magrebí, catalana de adopción.
Durante la entrega de los últimos Ramon Llull, le señalo a un escritor que el escenario de esa ficción –el poder del patriarca- es parecido al que tuvimos que soportar muchas mujeres aquí entre los años 40 y 75, y cuyas secuelas aún perduran. El escritor lo niega. Sin embargo, ambos vivimos en el mismo país y tenemos la misma edad. Y, desde luego, miradas muy distintas...

Otro escritor señala que por primera vez un libro catalán trata el tema del dominio masculino. Las escritoras presentes nos miramos exasperadas. Es obvio que ese hombre no ha leído ni una sola de las muchas páginas publicadas por autoras catalanas acerca del patriarcado en nuestro país.

Entonces entiendo por qué el texto de esa mujer nacida en Marruecos se salva de ser considerado “literatura de mujeres”. No narra experiencias de mujer sino experiencias exóticas. Así, nuestros varones, propensos a ver la paja en ojo ajeno pero no la viga en el propio, no se sienten ni reflejados ni cuestionados.

Publicado en La Vanguardia 11-5-08

lunes, 5 de mayo de 2008

Com a dona, estic encantada. Com a catalana, no

Acabo de llegir El valor del tiempo, un llibre que hauria de ser de lectura obligada per a especialistes en economia, en sociologia i en política. La seva autora, Ángeles Durán, ha fet un estudi sobre les hores invertides en el treball no remunerat (netejar, ocupar-se de les criatures, de la gent gran...) i ha conclòs que, traduïdes econòmicament, representen el 60% del PIB espanyol. A cada capítol, demostra que la major part d’aquest temps, no remunerat però imprescindible per a l’economia, recau damunt les dones.

Acabo el llibre amb la convicció que queda un llarg camí per recórrer contra les discriminacions cap a les dones, tot i que hi hagi persones que les neguin. Sense anar més lluny, fa poc llegia un article que sostenia que el masclisme no existeix i que Zapatero se l’inventa perquè això li dóna rèdits. És clar que l’articulista no sustentava la tesis en dades objectives sinó en una opinió subjectiva que portava a pensar que no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure.

Jo, que discrepo de l’articulista, m’alegro de comprovar que Zapatero és sensible al problema. És d’agrair la designació de més ministres dones que homes. El nomenament de Chacón -dona i embarassada- com a ministra de defensa és un encert d’un valor simbòlic molt alt. La creació d’un ministeri d’igualtat resulta una necessitat òbvia. És clar que seria millor no haver-lo de menester i que la igualtat es tingués en compte transversalment, si no fos que, ara per ara, tot el que és transversal desapareix del mapa. Resumint, com a dona, estic encantada amb els “gestos” feministes de Zapatero.

Llàstima que, com a catalana, no em pugui sentir igual de feliç. Els “gestos” cap als catalans han estat nuls o clarament negatius: la ministra “antes partía que doblà” que repeteix; els mastegots públics als socialistes catalans per les solucions a la sequera; el finançament econòmic que ara no toca... Tinc la impressió que al PSC li cauen al damunt “les hores de treball no remunerades”, per entendre’ns i agafant com a metàfora la idea central del llibre que citava a l’inici.

El PSC hauria de donar un cop de timó per tenir un grup parlamentari propi i recuperar pes.
Publicat a El Periódico el 5-5-08

martes, 29 de abril de 2008

Volem un estat laic!


(En castellano)


Si em poso malalta a Madrid, que no em portin a cap hospital públic dels que "regenta" la Esperanza Aguirre. No suportaria que un capellà pogués decidir si se m'ha de sedar o no.
En Romeu és magnífic fent síntesis.

lunes, 28 de abril de 2008

Les dones al poder

(En castellano)


Aquest post inicia el meu blog. I vull que sigui un text optimista i naturalment feminista. Feministes ho seran tots. Optimistes, potser no tots.




Al món, hi ha una estructura social –la patriarcal- que es fonamenta en les desigualtats home-dona, concedint preponderància als homes. Per mantenir aquesta desigualtat, els homes recorren a la violència, la societat ho tolera i les dones la pateixen.




Les dones lluiten per desbaratar aquests desequilibris. Al llarg de la història de la humanitat, les dones ho han intentat diverses vegades, però només ara, a finals del segle XX i a primers del segle XXI, es donen per primer cop a la història de la humanitat unes variables que ho poden arribar a fer possible:



* Les dones tenen cada vegada més accés a l’educació. Una dona amb instrucció té menys probabilitats d’acceptar un paper secundari. Una dona amb instrucció té una independència de criteri que l’ajuda a no aguantar determinades situacions.



* Les dones tenen cada vegada més –malgrat els esforços en contra de grups fonamentalistes masculins- accés als mètodes anticonceptius. Una dona que controla els embarassos i decideix quan i quants fills i filles vol tenir és una dona que pot incorporar-se al mercat de treball i que té, doncs, independència econòmica.



* La Terra s’està convertint en un món globalitzat, la qual cosa té molts aspectes negatius però en té altres de positius. Un d’aquests aspectes positius és el fet que al planeta hi ha una gran mobilitat de persones i, conseqüentment, d’idees. Quan més vagi, més difícil es farà mantenir les dones aïllades perquè no els arribin les idees d’igualtat. I, esclar, cada vegada més dones de totes les cultures s'hi apuntaran.



* Sense oblidar que les dones estem formant xarxes –gràcies entre d’altres qüestions a Internet, un mitjà barat al qual tenim accés-, i aquestes xarxes ens permeten transmetre uns missatges d’igualtat o ens permeten dur a terme campanyes de suport que ens mantenen estretament unides i esperançades.